El darrer mes d’agost es publicava una notícia en la qual un grup d’investigadors japonesos estaven estudiant dur a terme un transplantament d’ovari entre dues germanes.
Val a dir que la tècnica del transplantament d’ovari no és novedosa: l’any 2004 es va publicar a The Lancet un treball de l’equip belga liderat per Jacques Donnez en el qual realitzaven un transplantament de petites secions d’ovari de la pròpia pacient que havien estat congelades abans que aquesta se sotmetés a un tractament de quimioteràpia que previsiblement anul•laria l’activitat ovàrica.
Un cop finalitzat el tractament, s’implantaven aquestes petites seccions altre cop als ovaris de la dona, i al cap d’uns mesos es varen adonar que aquestes seccions eren capaces de reactivar-se i tornar a produïr hormones sexuals. Varen intentar dur a terme una fecundació in vitro posteriorment, per tal d’aconseguir la gestació de la pacient, però cap dels dos òvuls que varen aconseguir fecundar va generar un embrió amb capacitat d’implantar.
A partir d’aquesta experiència s’han anat publicat diverses alternatives: transplantament de les seccions d’ovaris fora d’aquests òrgans (al braç, per exemple), que es coneix com a transplantament heteròleg, transplantament entre germanes bessones, embaràs per fecundació in vitro un cop dut a terme el transplantament…
En aquest cas, la novetat radica essencialment en què els investigadors japonesos duen a terme un transplantament entre dues germanes, però que no són bessones i on per tant existiria rebuig inmunològic, que s’ha d’evitar amb tractament farmacològic. De fet, aquest que es duu a terme actualment és el segon intent de transplantament, donat que en el primer no varen ésser capaços d’evitar la resposta immunològica i va fracassar.
El transplantament de petites seccions d’ovari té dues finalitats: reestablir els nivells hormonals fisològics i per tant evitar una menopausa precoç que es produïria per l’aturada dels ovaris deguda al tractament i per altre el de restablir la fertilitat de la dona.
Si bé en el primer objectiu es pot questionar si la complexitat de la tècnica la fa justificable, ja que es pot substituïr aquesta per teràpia famacològica, en el segon objectiu és des del meu punt de vista clar que no és així.
En el suposat cas que aquests implants d’ovari aconseguissin funcionar i crear un folicle madur que es fecundés de forma natural o bé si es dugués a terme un fecundació in vitro amb èxit, els descendents de la dona serien genèticament fills de la donant, és a dir la seva germana.
Tenim una tècnica molt més senzilla, com és la donació d’òvuls, en la qual no caldria ni biopsiar ovaris de la donant, ni criopreservar-los ni implantar-los a la receptora, ni tractar-la per tal d’evitar el rebuig inmunològic i el resultat seria el mateix. És més, tindria unes probabilitats d’èxit molt més altes. Això per no parlar de les conseqüències morals que tindria el fet que la donació no tan sols no és anònima, sinó que a més la donant és la germana de la dona que s’embarassa.
Des del meu punt de vista, com a experiència mèdica pot resultar interessant per tal de conèixer el procés a seguir per evitar rebuig immunològic, però de cara a la seva aplicació clínica és difícilment justificable, i moralment si el que es busca és la posterior fertilitat de la dona, em sembla una experiència reprobable pensant en el o els futurs descendents.
En tot cas, el transplantament d’ovari serà una tècnica molt útil en el futur per a restablir la funció ovàrica i preservar la fertilitat futura de dones que s’han de sotmetre a tractaments de quimio/radioteràpia, però tan sols sembla útil i raonable la seva aplicació quan es tracta d’autotransplantaments, és a dir una preservació de la pròpia fertilitat.
Josep Oliveras
Biòleg. Màster en tècniques de reproducció assistida
