Finalment, m’assec en una terrassa de Goražde amb vistes al riu. Estic cansat i una mica trist; m’encenc un Drina –mític tabac bosnià que porta el nom de l’aigua que contemplo– i, mentre es consumeix sense fumar-lo, penso en què m’ha portat fins aquí…
Des de Sarajevo vaig enfilar cap al nord per passar uns dies a Živinice a casa el Samed, el meu pare bosnià. En Samed, un supervivent de Srebrenica, és alt i cepat, de faccions dures i un xic agressives, sembla que t’hagi de maxacar sense cap esforç; però quan el coneixes i convius amb ell i la seva família et sorprèn la seva rialla, la seva calidesa, les ganes de compartir-ho tot amb tu, encara que no entenguis ni un borrall del què diu. Em presenta una veïna seva, la Velida; ella estudia dret i amb prou feines té 20 anys però la guerra i els anys a Àustria sembla que li han donat una perspectiva privilegiada. És molt llençada, així que no em tallo per preguntar el què no entenc del seu país.
Creu que la millora a Bòsnia i Hercegovina arribarà amb un relleu polític: els partits que hi ha ara perpetuen una situació insostenible, sense sortida. Què cal, doncs? “Una revolució!” Arribarà? Hi confia… I la UE, quin paper hi té? “Cal que jugui fort per aconseguir normalitzar la situació social, econòmica, ecològica; per entrar a la zona euro els preus han de pujar però abans caldrà que la gent pugui pagar-los i per això cal desenvolupament econòmic i indústria”; un peix que es mossega la cua, vaja. En això coincidim: malgrat els meus grans buits en aquests temes, sóc de la opinió que la única sortida als països exiugoslaus és l’entrada a la Unió i la inclusió a la moneda única –com Eslovènia, que portava 15 anys seguits de creixement fins l’arribada de la crisi. Evidentment cal imposar algunes condicions, entre altres coses, l’exigència de la depuració dels crims contra la humanitat és essencial. (Curiosament, per entrar a la UE se li exigeix a Sèrbia l’entrega dels serbobosnis Mladi? i Karadzi? –actualment sent processat– malgrat que s’exculpa el país dels crims comesos per aquests dos malalts, tot i haver estat provada la participació de l’Exèrcit Federal Iugoslau –amb una gran majoria de comandaments serbis el 1992– en la guerra…)
Bòsnia ha de recórrer encara un llarg camí, però crec que ja és hora que es comenci a veure la llum al final del túnel. Un altre fet que constato em referma en la idea de la voluntat de la inclusió a la zona euro: en molts supermercats al tiquet fan constar l’import en euros a més de marcs convertibles, i accepten la moneda (hi guanyen en el canvi); observo en un paquet de detergent el dibuix d’unes monedes d’euro com a símbol de prestigi, avenç, promesa de futur (per la netedat de la roba o pel país sencer, tant se val!).
La Velida m’afirma que un 80% dels joves acaba una carrera universitària. Això em trenca els esquemes, però és que fins ara només havia tractat amb joves del camp de refugiats de Mihatovi?i, on la majoria són els nois que ja no tenen ni esperança. Malgrat aquest percentatge de llicenciats, la gran majoria no trobaran feina del què han estudiat (em sona…); de fet, la gran majoria no trobarà feina. Es mostra sorpresa amb mi: els joves del seu país no són així, a ells els agrada d’anar a les discoteques i no voltar pel país descobrint coses. Però jo, dic, tampoc és que sigui gaire com els del meu país… Molta gent amb qui parlo aquí s’estranya que viatgi sol però a Barcelona no va ser gaire diferent.
Es fa fosc i abans de tornar a casa vull fer unes còpies del meu quadern per enviar-me-les a mi mateix: he fet molta feina i em fa por perdre-la! A la botiga on em fan les còpies tenien els llums tancats abans que entréssim i el noi fa anar la màquina tan lentament que em sembla que ens hi estarem tota la nit. Encetem el camí de tornada confiant que passi el bus i no l’haguem de fer tot a peu; encara hi ha temps per unes quantes preguntes més: “quina va ser la meva primera impressió del país?” Xoc: un país europeu tan diferent!, no només en un sentit dolent; i tristesa: tanta feina per fer i tants pocs recursos i ànims. I ella, què en pensa d’Obama? “Voldria confiar-hi, però…” De cop apareix el Samed amb el seu audi desmanegat i ens deixa a mitges. A dins tinc el plaer de conèixer el seu pare, que ve a visitar-nos des de Bratunac, a només sis quilòmetres de Srebrenica.
A casa, el Samed m’ensenya les fotos que la gent que ha passat per aquí en els camps de treball de Trenkalòs els hi han fet arribar: no em sento gens identificat amb aquestes cares rialleres, aquestes situacions tan disteses. Jo sembla que només vingui a patir, a ser sensible a tot el què hi passa i entendre i compartir un dolor que, de fet, aquesta gent vol oblidar. Si he vingut sol és per això.
Al cap d’uns dies em mudo a casa la Meliha, on retrobo els urgellencs Miquel i Mireia. Amb ells pugem en una transporter de col•leccionista i emprenem un tour per Tuzla. El conductor, tot un personatge, em recorda el germà petit dels Marx, el mut, físicament però també perquè em parla amb mímica –la meva forma habitual de comunicació al país¬– i perquè té instal•lada a la furgoneta una botzina que sona igual que aquell bastó de A Night at the Opera. Em dóna permís per mirar les noies i procura que no me’n perdi cap; la Mireia es queixa i també els dóna permís a elles per mirar els nois. Fem alguns encàrrecs i anem a dinar. Al centre de Tuzla passem pel lloc on va caure una bomba que va matar 71 persones, la majoria joves que passejaven, el maig del 95. La senzillesa del memorial impressiona:
Ovdje se ne živi samo Aquí no es viu
da bi se živjelo. per viure.
Ovjde se ne živi samo Aquí no es viu
da bi se umrlo. per morir.
Ovdje se umire Aquí es mor
de bi se živjelo. per viure.
Mak Dizdar
Finalment m’acomiado dels meus amics bosnians; com sempre aquí, el comiat m’ha semblat ràpid i precipitat… A partir d’aquí i per 10 dies més, m’enfronaré jo sol, no només amb aquest país sinó també amb mi mateix.
La primera prova és dura: topar amb la realitat fa mal i et fa sentir vulnerable. El pricipal destí, Goražde, ha resultat ser una ciutat molt petita que s’estén a ambdós costats del Drina. I aquest és l’únic atractiu que té; en mitja hora l’has recorreguda tota. Em sento decepcionat. En general les ciutats bòsnies no són gaire atractives a no ser que tinguin una part antiga o quelcom d’extraordinari, i, de fet, Goražde és un important centre turístic fluvial però només a l’agost. La ciutat de la què jo havia llegit, la de Joe Sacco, la de la guerra, és corprenedora i commovedora; però ara l’enclavament bosníac que va resistir més de tres anys de setge, l’única “zona protegida” de la ONU –juntament amb Sarajevo– que no va caure en mans dels serbis, és una ciutat que, malgrat les nafres de la barbàrie encara visibles a les façanes, malda per tornar a la normalitat, la rutina i el tedi que la guerra va gosar trencar. I aquí estic jo, com els pitjors turistes de guerra, cercant quelcom de prou impressionant per a les meves croniquetes de pa sucat amb oli.
Demà me n’aniré a Višegrad, a veure si l’esperit d’Ivo Andri? encomana una mica de sentit a aquests escrits. (En aquest moment encara no ho sé però en realitat, a Višegrad no m’hi estaré gaire i, de fet, ni tan sols arribaré a trepitjar el mític pont, ja que l’únic hotel disponible serà Vilina Vlas, un balneari en hores baixes a deu quilòmetres del poble on decidiré, amb una barreja contradictòria de pena i il•lusió, de retornar directament a Sarajevo.)
Mica en mica, el cigarret s’ha acabat. El riu segueix el seu curs, com aquesta ciutat, com aquest país, recuperant la normalitat mica en mica. Es fa fosc, millor tornar a l’hotel.
Guim Bonaventura i Bou (Barcelona, 1986)
Fotògraf, escriptor, cineasta i viatger.
