Dilluns, 1 de juny de 2020 - Edició 676
La República

Ministeri de Sanitat: estabilitat i especialització

Mentre que en els darrers 40 anys (des del maig del 1980 fins avui) hi hagut vuit consellers de Sanitat als governs Catalunya, de ministres de Sanitat als governs espanyols n’hi ha hagut 24, just el triple

Jordi Matas
Jordi Matas Dalmases 10/05/2020

La ciència de l’Administració estudia quines són les millors estructures governamentals i administratives per a l’impuls de polítiques, mentre que l’elitisme polític s’encarrega d’analitzar quin són els perfils d’aquelles persones que formen part dels governs. Una mala organització governamental amb ministres que tenen un bon cursus honorum o, encara més, una bona estructura de govern amb persones inapropiades, no permeten una acció efectiva de l’executiu. I és en moments de dificultats governamentals, com a conseqüència de greus crisis com la de la Covid-19, quan es pot comprovar millor si l’estructura i els perfils han afavorit o han obstaculitzat l’eficàcia dels governs.

D’altra banda, és molt convenient que tant les estructures departamentals com les persones que comanden els diversos ministeris tinguin l’estabilitat suficient per garantir que les polítiques governamentals tinguin un llarg recorregut i permetin consolidar pautes i serveis socials bàsics. Aquesta estabilitat, que és necessària per qualsevol àmbit de l’acció de govern, és fonamental per aquells que tenen a veure amb els pilars de l’estat social, com ara l’educació i la sanitat. I els efectes negatius de la manca d’estabilitat també són socialment més corrosius quan es gestionen situacions crítiques que afecten a aquests àmbits.

Si fem un cop d’ull a l’evolució dels ministres de Sanitat espanyols podem concloure que, per desgràcia, la inestabilitat ha estat molt elevada. Des de les primeres eleccions del juny del 1977 fins avui hi ha hagut un total de 25 ministres de Sanitat. La mitjana de durada en el càrrec no arriba ni a dos anys (uns vint mesos i mig), la qual cosa ens indica l’enorme dificultat que han tingut els ministres de Sanitat per consolidar polítiques sanitàries. Pedro Sánchez, amb quasi dos anys de mandat, ja ha nomenat tres ministres de Sanitat, però Mariano Rajoy, en set anys, en va tenir cinc. Rodríguez Zapatero i Aznar, amb mandats de dues legislatures, van tenir quatre i tres ministres, respectivament. Finalment, Felipe González en va nomenar cinc (entre elles la primera dona, Ángeles Amador), Calvo Sotelo un parell en menys de dos anys i Adolfo Suárez, tres en tres anys i mig de mandat. Són dades que indiquen un preocupant elevat índex de remodelacions en un àmbit governamental que, com deia i com sabem, és socialment molt rellevant. El ministre de Sanitat que ha durat més temps és Julián García Vargas, que va ser-ho amb Felipe González durant gairebé 5 anys (del juliol de 1986 al març de 1991).

Si comparem aquestes dades sobre la durabilitat dels ministres amb la dels consellers de Sanitat dels governs de Catalunya, observem que són radicalment diferents. Des de les primeres eleccions autonòmiques catalanes del març el 1980 fins avui, hi ha hagut un total vuit consellers i la mitjana de durada en el càrrec és de 5 anys (60 mesos). És a dir, mentre que en els darrers 40 anys (des del maig del 1980 fins avui) hi hagut vuit consellers de Sanitat als governs Catalunya, de ministres de Sanitat als governs espanyols n’hi ha hagut 24, just el triple. I la mitjana de durada dels consellers de Sanitat catalans durant aquests darrers 40 anys (cinc anys) és superior a la durada del ministre espanyol de Sanitat que més temps va estar en el càrrec (no va arribar a cinc anys). Són dades que ens fan reflexionar i entendre moltes coses sobre l’evolució de la política sanitària i sobre el seu estat actual.

Si ens fixem en els diversos presidents catalans, Torra, Puigdemont i Mas, van tenir cadascun d’ells un conseller o consellera de Sanitat; Maragall i Montilla van compartir la mateixa consellera, i Pujol en va tenir, en 23 anys de mandat, quatre, un d’ells, Josep Laporte, va ser el primer i el que més anys va estar en el càrrec (concretament, poc més de vuit anys, des del maig del 1980 al juliol del 1988).

Els estudis sobre elits polítiques governamentals descriuen dos perfils de ministres: els més polítics i els més tècnics, els més generalistes i els més especialistes, aquells que es veuen capaços de dirigir qualsevol departament ministerial i aquells que, en canvi, consideren que la seva especialització només els habilita per dirigir àmbits relacionats amb la seva formació acadèmica i professional. En aquest sentit, també s’ha distingit entre departaments ministerials més polítics i, per tant, susceptibles de ser dirigits per persones que tenen un perfil més polític, polivalent i generalista, i ministeris que, en canvi, requereixen dels seus màxims responsables un coneixement específic sobre aquells assumptes que hauran de gestionar. Sense cap dubte, els departaments de Sanitat pertanyen a aquesta segona categoria, de manera que el perfil òptim dels màxims responsables governamentals en matèria de Sanitat és el de tenir estudis universitaris relacionats amb la medicina o les ciències de la salut, a més de tenir, com és lògic en qualsevol responsable polític de la categoria d’un ministre, una vocació política i una bona formació en la negociació i l’estratègia polítiques, un coneixement profund del funcionament del sistema polític i dels interlocutors sectorials, i una sòlida base ideològica en sintonia amb el govern.

En el cas dels 25 ministres de Sanitat espanyols que hi ha hagut des del 1977 fins avui, només quatre tenien estudis de Medicina (el 16%), amb un clar predomini dels llicenciats en Dret (més de la meitat). En canvi, dels vuit consellers de Sanitat catalans que hem tingut des del 1980 fins avui, sis (el 75%) tenien estudis universitaris de Medicina i Cirurgia (tots ells a la Universitat de Barcelona). Aquestes dades també ens permeten treure conclusions sobre l’evolució divergent de la gestió sanitària en els dos nivells de govern, espanyol i català.

La història dels darrers 40 anys del ministeri de Sanitat espanyol es caracteritza, amb independència de la transferència de competències de salut a les comunitats autònomes, per un elevat nombre de canvis de titulars i per una escassa presència de ministres amb estudis especialitzats en medicina o en ciències de la salut. No sembla massa aventurat afirmar que amb aquests dos índexs invertits, és a dir, amb més estabilitat i amb una major formació acadèmica especialitzada dels seus ministres, aquest departament ministerial ara estaria menys desgavellat i amb més condicions per gestionar de manera més eficaç la crisi sanitària en la que estem immersos.

Jordi Matas Dalmases

Catedràtic de Ciència Política de la UB

Relacionats