Van néixer per tombar el règim del 78 i han acabat fent-se fotos somrient amb Felip VI o regalant-li temporades senceres de la sèrie Joc de Trons -que entremaliats-. Aquesta és l’esquerra moderna de saló, l’equidistant quan les porres carreguen contra les urnes, la covarda quan davant se li planta el poder i acomplexada quan la dreta i l’extrema dreta es mobilitzen.
El ‘No’ als pressupostos de Pedro Sánchez no és només un gest valent del republicanisme català, és també coherent. Per molt que la política s’hagi instal·lat en un moment on es prioritza la deshumanització de l’adversari, que ERC i PDeCAT tombin els comptes del PSOE és una decisió que honra l’excepcionalitat en la qual viu Catalunya.
L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, publicava un vídeo indignada on deia “no entendre” que els partits independentistes tombessin els comptes. Asseverava que era insòlita aquesta decisió, ja que “no beneficiava” als presos i preses polítics. Carregava contra un vot que “obre la porta a una convocatòria electoral que pot guanyar, no només la dreta, sinó, per primera vegada, l’extrema dreta a Espanya”. Un exercici de covardia notable quan, en lloc de plantejar la cita electoral com una oportunitat per guanyar ho presenta com l’oportunitat per perdre. Un acomplexament notori quan, davant l’hora greu que viu el país, prefereix la seguretat de la cadira a fer el salt a les institucions per canviar la dinàmica del nacionalisme espanyol.
Potser és estrany avui dia trobar un gest valent, com és el de fer caure un Gobierno que ha basat la seva curta legislatura -la més breu de la història d’Espanya- en molts focs artificials, excessiva estètica i molt poca acció. Franco segueix al Valle de los Caídos, Open Arms al Port de Barcelona, el salari mínim no arriba als 1.000€, i els deutes pendents amb l’Estatut són… Això, deutes pendents.
Una legislatura infumable, que amb prou feines ha servit per fer constar en públic que l’Estat és ostatge de la dreta nacionalista. On qualsevol diàleg amb l’independentisme és censurat i perseguit. Som davant una esquerra que amb Sánchez, Iglesias i Colau ha viscut de la covardia, de mantenir les posicions i no guanyar nous espais.
Que quedi clar, Pedro Sánchez posa les urnes el 28 d’abril perquè vol, és responsabilitat exclusivament seva aquest fracàs tan estrepitós com de vergonya aliena. Va aconseguir la presidència amb una majoria que podia plantejar canvis, ha tancat la legislatura abraçant totes les exigències de la dreta nacionalista amb un discurs victimista que és perquè torni a casa i no torni.
