Dimecres, 20 de Novembre de 2019 - Edició 482
La República

El candidat Forn

L’any 2017, a punt de fregar la mitja legislatura de l’alcaldessa Colau, hi havia un debat força interessant sobre qui havia de ser el candidat municipal del PDeCAT per a […]

Joan Solé
Joan Solé 23/01/2019

L’any 2017, a punt de fregar la mitja legislatura de l’alcaldessa Colau, hi havia un debat força interessant sobre qui havia de ser el candidat municipal del PDeCAT per a les eleccions del 2019.

En aquell moment les converses sempre giraven al voltant d’una figura, Quim Forn, número dos de l’alcalde Trias. Recordo, seguint els plens municipals, com el tarannà de Forn no era precisament mediàtic. Un to, això sí, que canviava radicalment durant el torn de rèplica, allà feia gala d’un estil incisiu i sovint ocurrent contra la direcció del consistori. Recordo creuar missatges amb un membre de l’equip pedecater a Barcelona, “aquest és el perfil que hauríeu de potenciar, el de la resposta”. “Doncs espera’t”, em va respondre, “encara l’heu de conèixer en campanya”.

No sé dir amb exactitud quan va ser, segurament al voltant de Sant Jordi del 2017, quan l’equip de premsa del PDeCAT de Barcelona em va fer saber que en Forn tenia pensat muntar un acte on presentar en societat -no oficialment- la seva candidatura per al 2019 amb una avaluació de mitja legislatura. Buscava brega, tres perfils de gent jove perquè l’entrevistessin a la seu del partit al carrer Provença. Els escollits vàrem ser el politòleg Sergi Castañé, la periodista Natàlia Navarro i jo.

Poques vegades dic ‘No’ a una entitat, organització i partit polític republicà que em proposa fer un acte d’aquestes característiques. Sempre he pensat que la millor manera que té un periodista de poder palpar de primera mà com bateguen aquestes entitats i les seves bases és participant en actes així. No m’és gens incòmode formar part, sempre des d’una posició independent, d’aquestes jornades. Les organitzi qui les organitzi.

Uns dies abans de l’acte ens vàrem trobar tots per esmorzar i tenir un primer contacte amb el polític. Forn admetia que aquella entrevista pública el col·locava al centre del debat, era un pas endavant que el posicionava com el futur candidat. Un fet que, el 23 de maig, en una terrassa a vessar de militants i simpatitzants -premsa a part-, li vaig preguntar: “És el primer acte de campanya?”.

Aquell dia no va aclarir res, va fugir d’estudi. Només dos mesos després entrava al Govern ocupant la conselleria d’Interior de Jordi Jané. Un nomenament que fou celebrat a Barcelona, ja que era una oportunitat per guanyar popularitat i discurs. La bona gestió de l’operatiu dels Mossos durant els atemptats de Barcelona i Cambril foren el punt culminant d’una trajectòria política bruscament aturada per la repressió judicial de l’Estat.

Han passat quasi dos anys, dos anys d’una intensitat política que sembla haver allargat el temps. Ara sí, Quim Forn s’ha postulat oficialment per ser alcaldable de Junts per Catalunya a Barcelona. Allò que l’any 2017 no s’atrevia a dir ho fa ara des de la presó. Com també ho ha fet el vicepresident legítim, Oriol Junqueras, o Jordi Turull, per encapçalar les llistes d’ERC i el PDeCAT a les europees.

El pragmatisme d’aquestes decisions, francament, és un debat a tenir en compte. El Parlament de Catalunya ens serveix de precedent. Tanmateix, i aquí la pregunta és important, els represaliats i represaliades polítics han de renunciar als seus drets a concórrer com a candidats per la judicialització de l’Estat? Al meu entendre, no.

A l’Estat se l’ha de posar en escac en tots els camps electorals, i un d’ells és guanyar amb aquells actors que volen anul·lar políticament. Per això cal coordinació amb la direcció i transparència. No regalar majories, consolidar-les. Presentar-se, guanyar i, si no es pot -vol- desobeir per ser investit o recollir l’acta, preparar un relleu ràpid que agilitzi la dinàmica política per complir amb els compromisos electorals.

Una altra qüestió és si es pot dirigir un partit des de la presó.

Relacionats