Xurriapunts bavaresos (*)
*Aquest post el vaig penjar divendres passat com a comentari al DiarioYoya. Aprofito per donar les gràcies als companys del bloc amic pels consells i recomanacions que van donar-me pel meu desplaçament a Munic a la semifinal anada de Champions entre el Bayern i el Barça. Gràcies també als administradors del Diarioyoya que aquest dimarts han tingut el detall de penjar el comentari en forma de post. El post l'han titulat Experiències a Munich i l'han penjat en el Yoya Provisional que estarà vigent durant uns dies fins que torni a funcionar el definitiu i reformat DiarioYoya al que desitgem tota la sort del món en el nou format previst pels propers dies i que recomanem als seguidors del Rival Petit que en prenguin nota i no es perdin el seu fòrum on s'hi concentra la flor i la nata del bon barcelonisme.
– – – – – –
La semifinal contra el Bayern la vaig començar amb mal peu. Organitzant el viatge, i amb la intenció de tornar el dimecres dia 24 a la nit, compro bitllet de tornada a les 00:30 del 24 de marres. Grossen erraden. Sort que just pagar me n'adono del fiasco. Truca a Vueling i tota la pesca. Em fan el canvi pel dijous 25 a les 20:30 però obvien incloure la maleta i els seients xl que tenia facturats d'abans. Tornen-hi que no ha estat res. Finalment, tot en ordre. Volem cap a Munic. Just davant meu s'asseuen el Bernat Soler i el Gerard López. El Bernat, optimista ell, em pronostica un 0-3 i no, a l'avió no està permès de fumar. Només baixar de l'avió, el germà bessó de Rex el perro policia ens dona la benvinguda. Sort que la meva dona s'ha deixat sobre la taula de la cuina un parell de canutets relaxadors que teníem preparats per l'ocasió. Superem el control d'en Rex i els seus polis de verd uniforme. Sempre m'he preguntat perquè la Policia alemanya va de color verd. Sort, però, que van de color verd. Trobo que els treu autoritat. Semblen guardes forestals.
Vaig fer la reserva d'hotel via Booking (eliminat TripAdvisor des que sé no admeten comentaris en català) i, podent triar infinitat d'hotels, vaig i reservo a le Meridien Munic. I què té le Meridien, us preguntareu? doncs just acabat d'instal·lar-me i tot passejant pel hall em trobo una cara coneguda: l'Amador Bernabéu (l'avi del Piquer i ex directiu nunyista) pocs minuts després unes grenyes familiars se m'aproximen xerrant per telèfon: Toni Freixa. Tot seguit és un peix bullit qui se m'aproxima i oh sorpresa! és el nostru president Sandrusku també penjat del mòbil. I després el Jordi Moix,el Javier Bordas, la Susana Monje i un considerable seguici de gent que no soc capaç d'identificar. Hem passat de la grossen erraden a la grossen putaden. Envoltat em trobo de la plana major del sandronunyisme. Tímid de mena com sóc, no goso tirar-los la cavalleria per sobre. Em limito a fer algunes fotos per a deixar testimoni gràfic d'aital desagradable coincidència.
El dimarts, dia del partit, s'incrementa la presència dels colors blaugrana pels carrers de Munic. Molt especialment a Marienplatz i els seus voltants. Lamentablement, i a diferència d'altres desplaçaments, l'espectacle que ofereixen molts d'aquests seguidors em recorda aquella final de la Recopa amb els hooligans del Glasgow Rangers borratxos i destroiers pels carrers de Barcelona. Sembla que la presencia dels #nanosmoltmacos no seria aliena als descontrol del personal. Presència confirmada tot just iniciat el partit. Al passadís entre els blocs 340 i 341 del gol nord de l'Allianz Arena hem de suportar un escamot dels #nanosmoltmacos entestats en voler-nos fer animar al ritme que ells marquen de manera, diguem que professionalitzada. Efectivament, l'acompanyant del Carles Vidal, amb més cara de prendre que no pas de donar, permanentment d'esquena al terreny de joc i amb uns xiulets potents i eixordadors, coordina amb algú situat files més amunt el què, el com i el quan s'ha de cantar i animar. Em va recordar a l'animador oficial de l'era nunyista, el mític senyor Tortosa.
Fent temps esperant l'hora del partit em trobo amb els col·legues de Consulta Barça i junts agafem el metro camí de l'Allianz Arena. Entaforat entre les portes del metro i una de les barres, aguanto com puc el viatge mentre dos seguidors culers darrera meu filosofen àmpliament i detallada sobre la provocadora bellesa de dues seguidores del Bayern que comparteixen vagó. Per sort no es confirmen els meus temors d'una sobtada erecció per part d'aquest fogosos seguidors culers enganxats a la meva esquena. Sortim de la parada del metro i passem per un llarg pont elevat sobre les vies i, de sobte, em ve el flash de la mítica pel·lícula protagonitzada per Sir Alec Guiness,“El quinteto de la muerte”. Segurament es tracta d'una visió premonitòria de l'atracament que ens espera. Just sortir del pont emergeix la imponent silueta de l'estadi del Bayern que comença a canviar de color. Del blanc al vermell per moments. Atenció però, que l'Allianz no és el que sembla. Un mite que se m'enfonsa. No recordo com el té qualificat ni catalogat el grosso de @ElRicar però que sàpiga que des de les primeres files dels blocs de la tercera graderia es veu pels pèls la porteria més propera i, si els de davant s'aixequen lleugerament (cosa que va passar durant tot el partit), aleshores la visió -de la porteria i de les àrees- és impossible. No conec molts estadis, però el que creia que era el millor ha quedat definitivament descartat. Per moments em vaig recordar del cinema Coliseum de la Gran Via de Barcelona quan vaig anar-hi per veure “La noche americana” d'en Truffaut i em va tocar seure a les llotges laterals darrera d'una columna.
I ja que ha sortit el metro, val a dir que funciona com una seda. I no només el metro, sinó que també el tramvia, el tren i l'autobús. Un metro, per cert, on tens la sensació que ningú paga o que només paguen els turistes despistats, Tot i que amb una CityTourCard de 9,90 euros pots anar tot el dia amunt i avall amb qualsevol transport públic, el cert és que en lloc hi ha taquilles, ni torns, ni vigilants, ni barreres, ni policies, ni revisors, ni cap impediment que et dificulti l'accés i la mobilitat per qualsevol d'aquests transport. Només màquines expenedores de bitllets. Entres i surts quan i com vols sense que ningú et digui ni ase ni bèstia.
Com a deferència al clan dels gurmets diré que les gerres de cervesa són de mida king size però de mínima graduació i que tenen un pa amb forma de trena amb uns granets de sal incrustats per sobre que li donen un sabor característic. Del tema salsitxes i codillos al forn només afegiré que si aquests muniquesos provessin un dia el cochinillo de Segovia o la morcilla de Burgos, posem per cas, al Mesón de Aranda o al Yantar de la Ribera, de ben segur que veurien les estrelles i s'oblidarien per sempre més de frankfurts, bratwursts i botifarres diverses.
L'endemà del partit, a la Marienplatz, vaig creuar-me amb un grup de turistes japonesos i vaig poder escoltar, nítidament, la paraula banzai. True Story.
Dels aspectes futbolístics del partit no puc dir pràcticament res a part de subscriure al 100% la crònica del grosso @Spacestar, as usual. Les meves referències futbolístiques dels darrers anys són exclusivament televisives. Al camp, des d'una tercera graderia, amb visibilitat sota mínims i els boixos fotent la tabarra, se'm fa molt difícil jutjar, tan el joc com les suposades jugades conflictives. Només soc conscient d'haver vist la falta sobre l'Alba del tercer gol (i encara). Res més. Ni penals, ni orsais, ni res de res. Ni els gols, si no fos pels marcadors electrònics.
Em reafirmo doncs, que per veure el futbol: com a casa en lloc!
Banzai!
Benvinguda i presentació dels equips (podcast)
