Wert i l’espanyolisme assimilista

La llei Wert no és cap novetat. S’inscriu en una llarga tradició d’imposició legal de la llengua espanyola als territoris de parla catalana. Una tradició que té l’origen en les disposicions que van seguir el Decret de Nova Planta (1707-1716), i que va continuar al llarg del segle XIX i de gairebé tot el segle XX, amb el breu parèntesi de l’autonomia republicana. Amb la fi del franquisme i la transició política, Catalunya va recuperar una autonomia limitada i mal finançada, però que malgrat tot va permetre retornar el català a l’escola, no solament com a matèria, sinó com a llengua vehicular i mitjà principal d’aprenentatge. L’adopció del programa d’immersió lingüística a la dècada dels vuitanta i la seva generalització a partir dels anys noranta han fet possible l’adquisició efectiva de la llengua per un gran nombre d’infants i joves provinents de famílies no-catalanoparlants. La catalanització en llengua i continguts de l’escola (tot i no ser completa) ha impedit que la catalanitat esdevingui un fenomen residual. Tot i que som molt lluny de la normalització plena, hem evitat de caure pel pendent letal de la minorització. L’escola ha estat el factor més important que ha compensat el domini abassegador del castellà en la majoria dels àmbits de la comunicació. Si avui el catalanisme és majoritari dins la societat catalana, i si el sobiranisme i l’independentisme hi han guanyat espai, és en gran part gràcies al fet que l’escola ha preparat el terreny: no sols ha “facilitat” la llengua a les noves generacions, sinó que també les ha cohesionades i ha contribuït a afavorir la seva identificació amb el país i els seus valors. El nacionalisme espanyol fa temps que s’ha adonat d’aquests efectes. Per aquest motiu el Partit Popular fa anys que va decidir posar fi a l’escola catalana. Contra la catalanització, espanyolització, aquesta és la recepta. I no és pas exclusiva del ministre Wert. En el fons d’aquesta i altres decisions que vindran hi ha un projecte: l’assimilació pura i dura de les nacions peninsulars a la llengua, la cultura i els valors de l’Espanya de matriu castellana. La primera etapa passa per la minorització i la residualització: el propòsit de convertir el català a Catalunya en una matèria esqueixada de la troncalitat, en una “especialitat” no subjecta a la revàlida, és prou explícit. Un tal projecte assimilista, en aquests moments absolutament dominant a l’Estat espanyol, sense cap oposició per part del PSOE, fa que la permanència de la nació catalana dins aquest marc polític sigui incompatible amb la seva existència. N’hem de sortir com més aviat millor. La independència és l’únic camí que ens deixen. El problema és que per aconseguir-la el catalanisme s’ha d’enfortir molt. L’espanyolisme assimilista, amb tots els poders legals i fàctics a les mans, voldrà impedir-ho. Per això intentarà dividir-nos. La llengua, les llengües, seran convertides en armes de combat. Des del catalanisme s’haurà d’evitar de caure en la trampa. Més que mai haurem de ser curosos i precisos en els arguments, el llenguatge i les propostes. No podem defensar-nos de l’assimilisme espanyol amb respostes que en siguin una mena de rèplica invertida. El catalanisme i l’independentisme, si volen ser hegemònics, no poden ser assimilistes, sinó integradors. En això, també ens diferenciem del nacionalisme espanyol.