Volíem independència o potser no.

Ahir ERC, la nova ERC, va tancar el seu Consell Nacional amb un seguit de noves propostes i amb la satisfacció dels darrers resultats assolits en les eleccions d’avui fa una setmana. De totes formes, penso que la nova direcció del partit, potser no ha contemplat que aquesta renovada ERC ha de dirigir dos grups diferents, el nou, sorgit del passat diumenge i el que va sorgir de l’anterior ERC, ara al Parlament de Catalunya. No vull posar en dubte que ambdós grups treballaran units i pel mateix partit però sí està clar que el del Parlament representa els líders caiguts i això, en les formes i consciències pot representar un neguit en les seves actuacions.

De totes formes hi ha unes dades que em sobten i precisament són aquestes:

ERC ha retrocedit en nombre de vots, un 0,11% menys que el 2008 i això tant sols és el reflex de que menys ciutadans i ciutadanes han confiat en el partit, o en la nova direcció o en el candidat. Algun d’aquests conceptes han tingut molt a veure amb els resultats i no sé si en el Consell Nacional han analitzat això. I si ho han fet ha quedat en aquell punt de confidencialitat o secretisme que tots els partits usen en els seus consells nacionals.

Però està clar que la meva sorpresa encara és major quan observant les xarxes socials en les que hi sóc, aquesta opció, la d’ERC era una de les més preuada, la que semblava ser havia de tenir uns millors resultats. Els comentaris vers la independència no deixaven de fer-se sentir, o millor dit, d’escriure i difondre de forma que hom podia pensar tot el contrari al que ha sortit. Fins i tot, aquells comentaris sobre enquestes fetes en les que es consultava la opció independentista han quedat en fals. Ja no existeix aquell quasi 50% de població que estava decidida a donar el pas. O les dades eren falses o els que van respondre eren els falsos. Fins i tot els i les que han estat a Twitter i Facebook fent difusió de missatges en aquest sentit, el dia 20 van decidir canviar d’opció i van triar una papereta diferent, o la de CiU o la del PP.

Per més que hi reflexiono no veig cap explicació més. Ens movem en fals? No som sincers o tot el sincers que caldria o deuria ser?. Ahir ja vaig fer esment a aquest tema quan a Twitter vaig escriure:

miquel quintana

miquelquintana

Com quasi sempre, la força es perd en les paraules. Què tal si escrivim menys i actuem més? Així es veu qui vol i qui no vol. #fb

hace 17 horas Favorito Responder Borrar

I ho vaig fer amb previsió que avui escriuria aquest article. Penso que en moltes ocasions la força, les ganes, les idees ens marxen per unes certes ganes de protagonisme dins de les xarxes però res més. No sé si és que som un xic complicats i ens costa adherir-nos a una causa o a una idea, però en aquest cas, els resultats ho poden confirmar. Qualsevol podria preguntar on eren diumenge totes aquelles persones que de forma quasi esgotadora, exposaven les seves idees i empenyien en aquest sentit?. Costa entendre a les persones i costa entendre en moltes ocasiones les reaccions que poden tenir. Això confirma la teoria que som uns ens tancats i mai, o quasi mai, som com volem mostrar-nos.

Ara queden uns quants anys per tornar a escriure i fer gal·la de les idees independentistes perquè per més que es digui i es torni a dir, res serà igual. Les minories són les que són i les dificultats encara són més grans. Penso que cal deixar en els arxius dels impossibles aquelles frases, hastags, que s’han anat escrivint de forma continuada. Mentrestant cal reaccionar, cal racionalitzar i cal que ens fem adults i deixem de jugar amb sentiments de moltes persones.

Potser també cal que ens fem grans i entenguem que el que s’escriu queda i no és com les paraules, que habitualment se les endú el vent i ja no tornen mai més. I potser cal deixar d’escriure grans frases, grans idees, com si fóssim grans gurus de la nul·litat per donar idea de que hi som, però que alhora de la veritat no hi som.