Dijous, 29 d'octubre de 2020 - Edició 826
La República

Volen el patrimoni, els béns, la producció, les tasques, la feina feta… la riquesa, però no volen les persones

                He arribat a la conclusió que expressa el títol, després de sentir unes quantes persones, dones i homes dins un autobús que malparlaven dels catalans, allò de […]

Joan Lladonet
Joan Lladonet 21/07/2015

 
 
            He arribat a la conclusió que expressa el títol, després de sentir unes quantes persones, dones i homes dins un autobús que malparlaven dels catalans, allò de “català, qui no te l’ha feta, te la farà” i altres contra els seus dirigents, especialment contra Mas. El motiu era que es volguessin independitzar. Com és possible que pensin que poden fer això si Catalunya és Espanya?, repetien una i una altra vegada. Si són uns presumptuosos… uns creguts… si Catalunya no és seva… si allò és Espanya… si no poden ser pitjor del que són… i a algun se li escapava alguna imprecació contra els mallorquins. Era en un autobús que anava ple i eren 6 o 7 persones que estaven dretes a la part més ample del vehicle. Si no ho he explicat ja és ben hora de dir que la seva llengua vehicular era l’espanyola.

            Tot d’una vaig pensar que si jo hi hagués intervingut, el que hagués fet hauria estat sumar-me a les crítiques, multiplicar-les fins a l’infinit, que els catalans eren el pitjor que hi havia sota la capa del sol… per arribar a la conclusió que com més enfora els tenguéssim millor ens aniria, especialment a nosaltres a qui ens pegaven vòmits només de sentir parlar d’aquestes persones, i que tant de maldecaps ens proporcionaven. Per tant, finalment, els hagués fet arribar a la conclusió que anaven equivocats, que era millor que s’independitzassin, que se n’anassin, que ens deixassin sols, que no ens molestassin més, que faríem un gran alè quan no els haguéssim d’aguantar més. Que a partir d’aquell moment tot ens aniria millor.

            Ja m’estava imaginant la cara de sorpresa que haguessin manifestat al començament, que no haguessin sabut com respondre’m, que no haguessin entès com així no havien arribat a aquesta conclusió sense que un desconegut els ho hagués hagut d’aclarir. I si en algun moment, algun hagués tornat amb això que allò és Espanya i es posàs a dubtar, els hagués explicat que quan una parella es duu tan malament, com massa espanyols es duen amb els catalans, que la millor solució és la separació física i legal, és a dir, el divorci, que suposaria la independència, no tan sols d’una de les parts, sinó de totes dues. A veure si així es convencien.

            Em trobava en aquesta tessitura, però quan ja arribava a la meva destinació i havia de baixar, aquell personal díscol ja ho havia fet, vaig fer un esclafit entre el meu dit mitger i el polze de la mà dreta i vaig descobrir que havia anat malament amb el meu pensament durant tot el temps. Havia trobat la solució:
Aquelles persones no feien res més que repetir com un o sis lloros el que els havien inculcat moltes persones i dirigents polítics del PP, o darrerament  Ciudadanos i una tracalada de tertulians de les televisions i ràdios espanyoles, i fins i tot gran part de les que formaven part del PSOE. Que Catalunya era Espanya, que la Llei prohibia la separació, que voler separar-se i fer-ho era un delicte, i que, per tant, els qui ho volguessin fer eren delinqüents, amb el president com a delinqüent major. Que tot això significava no que Catalunya fos Espanya, sinó que Catalunya era propietat d’Espanya i dels espanyols. Per això, volien que fossin tots els espanyols els que decidissin si regalaven o no Catalunya als catalans. El que realment pensaven totes aquelles persones era que treien un gran benefici de Catalunya, que era seva, i, que, per tant, els únics que sobraven eren els propis catalans. És com si una persona integrant d’una parella casada no es vol separar de totes les propietats que tenen, però odia i es vol separar de la seva parella, sense perdre la propietat, però, a més, resulta que si van a cal notari, no hi ha cap de les propietats que estigui al seu nom. A aquesta gent els han fet creure que Catalunya és seva i que no és dels catalans, i a cavall regalat ningú no li mira el dentat. 
 
 
 

Relacionats