VÍCTIMES ANÒNIMES, BOTXINS IDENTIFICATS

Per a la gent de conviccions republicanes, el mes d’octubre és un mes de commemoracions. La proclamació de la República Catalana o l’assassinat del President Companys en són potser les més destacades.
Ja fa setanta dos anys del magnicidi perpetrat pel feixisme espanyol. Els responsables de tan execrable acció, ho van ser també de centenars de milers d’assassinats comesos en nom de la nació espanyola. I de centenars de milers més de vides trencades: familiars dels executats, persones que van haver de fugir a l’exili, empresonats amb condemnes a mort finalment commutades, persones vetades per a exercir treballs públics, persones marcades de per vida als que se’ls negava la feina per les seves conviccions polítiques…I cap dels responsables d’aquests delictes contra la humanitat han hagut de retre comptes. L’anomenada transició democràtica, amb la Constitució Espanyola com a màxima expressió, els va atorgar la impunitat. Per això s’entén que la defensin amb aquesta fermesa…
Per això és tan important recordar la figura del President Companys. Pel que representava la seva figura institucional, legítima i democràtica, i pel simbolisme de personificar en ell a la resta de víctimes del franquisme. Amb el record a la seva memòria mantenim vives a les incomptables víctimes que ja no són entre nosaltres.
Cal estar amatents perquè la història no es repeteixi. En un doble sentit. Que mai més ningú no pugui anihilar el que no pensa com ell, i que mai més cap acció que atempta contra la dignitat humana quedi impune. Un cop morts al llit la quasi totalitat dels feixistes responsables del retard econòmic, social – i també mental – del segle XX espanyol, i havent perdut la oportunitat de fer-los pagar els seus delictes, més d’hora que tard hauríem d’anar pensant com retre comptes amb els que, per avarícia i cobdícia, ens han portat a encetar el segle XXI amb les perspectives més funestes mai imaginades per als nostres fills. Amb els que, retallant-nos els drets aconseguits pels nostres avis, ens retallen la nostra vida i la dels nostres fills. I tenen noms i cognoms. I la majoria, responsabilitats públiques. Ara només falta que tinguin responsabilitats penals.
Dedicat als meus avis pel que van patir, i als meus fills perquè no ho hagin de fer.