Dimecres, 8 de desembre de 2021 - Edició 1231
La República

Viatge al futur?

Fa unes setmanes vam passar uns dies esplèndids a les comarques del Vallespir i el Rosselló, tot seguint les passes dels escriptors nord-catalans Joan-Lluís Lluís i Joan-Daniel Bezsonoff, i acompanyats […]

Toni Fernandez
Toni Fernandez 19/03/2010

Fa unes setmanes vam passar uns dies esplèndids a les comarques del Vallespir i el Rosselló, tot seguint les passes dels escriptors nord-catalans Joan-Lluís Lluís i Joan-Daniel Bezsonoff, i acompanyats de la lectura de “El dia de l’ós” i “Un país de butxaca”. He de dir que aquest viatge m’omplia d’emoció, ja que finalment revisitava la Catalunya del Nord després de 10 anys de no anar-hi.

La carretera d’entrada al Vallespir des de Molló llueix un rètol de benvinguda en català. Això, juntament amb el fet que l’hostaler de l’establiment on ens vam hostatjar parlès d’entrada en català, i que els carrers de Prats de Molló estiguessin retolats en la nostra llengua, em van donar la falsa aparença que potser la llengua no estava pas tan malalta com les notícies que ens arriben d’aquelles contrades ens fan suposar.

Malauradament, malgrat les efusives mostres de catalanitat que varem observar, des de ballades de sardanes els diumenges, fins al fet que la nostra bandera fos present gairebé a cada carrer dels pobles que vam visitar, no van poder pas amagar la trista realitat que la llengua a l’extrem nord del país se’ns escola de les mans, tot i la incipient recuperació que es detecta des de fa pocs anys en determinats àmbits, com pot ser l’escola o la retolació dels carrers.

Viatjar a la Catalunya del Nord, després de 350 anys de dominació francesa, impressiona molt, i impressiona negativament. En Bezsonoff ens explica al seu darrer llibre que la llengua era força viva dins l’àmbit privat i de relacions interpersonals fins fa poques dècades. Ara, tot passant per aquests rodals, se’ns fa difícil trobar algú que parli català, no ja amb un mínim de naturalitat, sinó amb un mínim de fluïdesa. I aquesta pèrdua de parlants l’hem patida d’una manera molt ràpida i decidida. Evidentment, la Catalunya del Nord no és com la del Sud, però fets com aquests (incloent-hi llocs com Alacant o Mallorca) ens han de servir d’avís del que ens pots passar a tots nosaltres en un futur no gaire llunyà si no ens hi posem les piles tots plegats. Volem de debò que el nostre destí final sigui ser una reserva folclòrica catalana del nord-est peninsular, una regió on tothom s’expressi en espanyol, això sí, dient a tort i a dret que són molt catalans, i amb la bandera embolcallant literalment tot el país?

Hem de prendre consciència que la nostra llengua, i amb ella la nostra identitat nacional,desapareixerà si no fem un esforç col·lectiu de parlar a tot arreu i a tot hora en català, amb tothom. En aquest sentit hem de fer com els espanyols, que mostren majoritàriament una fidelitat extrema a la seva llengua i altres símbols de la seva identitat. Com deia aquell, si no ho fem els catalans, qui ho farà?