Mentre la normalització política ha arribat a una fase de conviccions econòmiques radicals compartides per una gran majoria de ciutadans i ciutadanes els integrants de les cúpules econòmiques catalanes divaguen aturats en mig de la fosca carretera, com conills enlluernats pels llums llargs de l’evidència.
Quan la pàtria era tot just un sentiment interior que aplacava el trist espectacle de la derrota exterior, els nostres màsters of the universe del negoci i la finança eren lluny de la pràctica catalanista. S’han mostrat distants i crítics amb l’esforç legal recent de l’Estatut dut a terme fins a l’extenuació i l’agonia pels nostres polítics. Davant de les agressions mediàtiques fetes des d’Espanya -complementades amb la vaga del cava i el referèndum del PP- els màxims responsables de l’economia catalana tampoc van mostrar-se gens bel·ligerants. No s’han sentit mai massa al·ludits pel malestar patriòtic general i sempre han considerat aquest impuls nacional vers la cohesió i la llibertat com un soroll perniciós pel negoci.
Però aquesta prudència calculadora fruit d’un lògica carregada d’avatars històrics ha caducat. La vella fórmula magistral conservadora ja no fa l’efecte que feia i la seva capacitat de contenció només funciona a aquesta banda de la trinxera. A Madrid, ciutat estat, ja no prenen la medecina i s’està laminant el vell mecanisme de la solidaritat capitalista (o empresarial) amb Espanya perquè allà hi ha hagut un procés de creixement – més o menys modern, més o menys i intel·ligent- que els ha dut a declarar una independència madrilenya underground. La pela és la pela és avui una divisa madrilenya i amb aquest crit de guerra s’han independitzat sobretot del vell concepte d’Espanya, un papu gairebé buit de contingut que els és de gran utilitat per a cohesionar la tropa i per executar les maniobres de distracció en les que són tant hàbils.
El nostres representats i responsables econòmics màxims encara no veuen o no volen veure que ens tenen més calats que abans i que han canviat les condicions del contracte centralista en punts d’una importància qualitativa destacables: 1) Ens respecten i valoren menys del que ens temia i necessitava el franquisme, que ja és dir, 2) les portes de l’estat que ens han obert porten als despatxos de Kafka i no a la sala de control central 3) Hem passat de ser els protagonistes exòtics de La escopeta nacional a ser sparrings amb barretina en bolos provincials de combats de wrestling arreglats i esponsoritzats per Florentino 4) O España o res. Catalonia, no future.
Tot i que l’evidència mostra que la qüestió nacional catalana després de moltes etapes ha arribat al cor de la pela i que ens enfrontem a l’obscura tenebra econòmica que s’ha dissenyat per a nosaltres des del centralisme español, malgrat això, tampoc s’esdevé la reacció esperada dels nostres poders fàctics econòmics. Què pensen fer, per posar un exemple, els nostres senyors de les torres negres?
És suïcida estar-se quiet amb el cap sota l’ala perquè en aquest viatge, més enllà del cor de la pela, passada la frontera dels emprenedors i la capacitat de decisió econòmica ja no hi ha sinó la gran província del buit, la Catalunya urbanització nacional de luxe amb vistes al mar, el museu vivent Prat de la Riba en 3D, el costat fosc de l’anti-pàtria.
