Molts són els qualificatius de moda en l’àmbit de la vida pública. La majoria responen a la percepció majoritària que la societat té de les seves classes dirigents i és innegable que la qualificació s’atorga molt a la baixa. No és d’estranyar.
Ja ho he dit en moltes ocasions: Les classes dirigents d’un País no són més que producte i reflex dels valors que aquesta societat conrea. En una societat com la nostra en la que hem deixat devaluar determinats valors que hem considerat o bé superats o bé obsolets, en favor d’uns altres que semblaven reflectir millor la nova modernitat, el resultat ha estat la desorientació ètica i moral d’una gran majoria.
Allò que diferencia les classes dirigents de la resta de la societat, és la seva capacitat d’influir en el devenir de les coses i en el model d’exemple que representen per al conjunt de la societat a la que pertanyen. Aquesta és una responsabilitat extrema. Una responsabilitat que els uns han ignorat i desatès i que uns altres ja no saben reconèixer.
En aquesta severa entrada que faig no deixo de banda ni tan sols els valors morals que provenen de les doctrines de les gran religions o dels corrents ideològics clàssics. Cap d’aquests vells referents s’escapa d’aquesta mena d’abandó o de transformació perversa dels seus principis. Només cal veure quins són els seus predicaments i quines les seves conductes. Cap d’ells ja no serveixen com a eines útils per a la societat moderna. Vivim en un món en que costa molt trobar referents vàlids i coherents amb els seus propis principis ètics i morals. La hipocresia, la mentida i la corrupció són xacres que infecten i podreixen el nostre cos social de dalt a baix.
De tothom és conegut que existeixen les escales de valors i que cadascú té la seva. Però també és cert que les societats, com els individus, disposen igualment d’uns esquemes semblants que són generalment acceptats. Quan es fa evident que es conculquen públicament aquests esquemes, els fonaments de la societat trontollen i tot l’edifici social és posat en qüestionament. Això és molt greu, molt, i això és el que està passant.
Ara cal retornar les coses al seu lloc. Cal fer dissabte a fons i ens hi hem de posar tots a fer-lo, del més gran al més menut. No només a la cuina, sinó fins al més petit rebost i cada racó de badiu. Després vindrà el polir i endreçar. Tornar a posar els valors cadascun al seu lloc, retornar la brillantor a les vitrines i l’ordre als calaixos.
Exemple! Exemple és el que cal. Sense exemple no hi ha classe dirigent que valgui ni es faci valer. Quan tot és confós, quan ens sentim perplexos, desorientats, desenganyats, decebuts i mancats de referents, és bo trobar petits signes d’exemplaritat als que ens puguem agafar per no sucumbir negats en aquest naufragi de valors. Petites taules de salvació que ens permetin seguir pensant que encara val la pena creure en la utopia d’una societat millor.
El Senyor Antoni Serra i Ramoneda ens va lliurar un d’aquests exemples que ens permeten pensar que no tot està perdut. Alguns, com el Sr. Serra, encara saben, des de la dignitat, mostrar-se avergonyits davant la societat i fer-nos exemple d’assumpció pública de responsabilitats. I és que la vergonya, per qui no ho sàpiga, és un dels ingredients bàsics de la decència. En un anterior article meu a El Punt, ja havia reclamat, des de la indignació, aquest pas. Estic segur que el Sr. Serra no em va llegir ni crec que, si ho hagués fet, l’hagués influït en la seva decisió. Estic convençut de la fermesa i de la sinceritat del seu posicionament i l’aplaudeixo i li ho agraeixo molt profundament. Encara hi ha persones decents que saben ser dignes davant l’error.
Darrera del seu gest, l’exemple ha estat seguit per la majoria del Patrons del Palau. Gràcies, calia. De debò que calia.
Contrasta aquesta actitud amb la dels que perseveren en la voluntat de mantenir-se aferrats a determinades prebendes o posicions de relleu social, remunerades o simplement honoràries, sota l’excusa d’uns pretesos drets adquirits bé sigui per la circumstància d’un bressol, d’un cognom, d’uns vots, d’una butxaca o d‘una gestió reeixida al front d’un ens de rellevància pública.
Catalunya no necessita ara ni líders messiànics ni màrtirs. Necessitem gent seriosa i carregada de valors que estiguin disposats fer-se càrrec de la responsabilitat de tirar endavant aquest País i retornar a la societat pautes de conducta basades ens uns valors que havíem mig abandonat sota l’empenta de la competitivitat, l’èxit, el renom i l’embruix de la notorietat.
Recentment, el grup Al Tall ha posat de moda, mercès al seu treball, una de les més boniques frases de la historiografia clàssica catalana, que s’atribuí el Rei Conqueridor a la seva Crònica, i que ara em ve de gust manllevar per reivindicar un d’aquells valors dels que parlo i que ha estat un dels més postergats des de ja fa una colla d’anys.
Vergonya, cavallers, Vergonya!
