Vèncer la distracció

Fa força temps vaig escriure un article sobre el nefast espècimen del català emprenyat. En aquell text donava a entendre que per avançar seriosament com a societat adulta calia acabar amb aquesta ridícula figura i, per extensió, amb la seva variant més de baixa estofa, la del culer emprenyat. Dues figures que es retroalimenten precisament perquè tenen un origen comú. Aquests dies podem veure com la bessona futbolística fa intents seriosos per recuperar l’aire resclosit i rondinaire que la caracteritza, posant de manifest una vegada més comportaments que feia anys que no vèiem a can Barça. ‘La cabra tira al monte!’. Tanmateix, no voldria extendre’m parlant del futbol, és un tema absurd que em cansa profundament tenint en compte la situació que vivim al país. Així, doncs, prefereixo referir-me al català de l’actualitat, un ésser sofert que, després d’ensopegar innombrables vegades amb la mateixa pedra, sembla que per fi ha entès que d’Espanya només en prové misèria, i que el federalisme -ibèric- era pura propaganda d’una colleta d’esnobs il.lusos que més enllà dels Monegros mai han pintat res. El federalisme, per dir-ho d’una manera amable, és aquella cosa que a les espanyes el fan servir per fregar terres. Res més. El cansament de la ciutadania catalana ja supura per tots cantons pel maltracte social que rebem de l’Estat. La situació és insostenible per molta demagògia que l’unionisme ‘indignado’ vulgui injectar a la societat. Les finances de la Generalitat estan a un bri de la bancarrota encara que la baixesa d’algunes dives opinaires sostinguin l’aposta de l’encaix autonòmic amb l’objectiu d’extenuar el sobiranisme. En aquest sentit, és molt significatiu sentir personatges que en el passat titil·laven, com en Coscubiela o el Pepe Álvarez, afirmant que l’única sortida que té Catalunya és optar per una personalitat política i jurídica pròpia. Aquest canvi és tant o més important que el gir que va fer fa quatre dies CiU, i és aire pur enfront la merderada diària que el Duran i el Navarro ens ofrenen. És un canvi definitiu per a les nostres possibilitats de victòria, no en tingueu cap dubte. Ara bé, i tornant a l’inici de l’article, no oblidem que la nostra feblesa és la condescendència. També els cants de sirena dels xarlatans de sempre que ens fan passar gat per llebre, tota quanta xerrameca per despistar i allargar el drama que vivim. És aquella mentida repetida com un mantra de separar la qüestió nacional del drama social que generació rere generació ens ha fet perdre per laberíntics camins. La psicoanàlisi del català corrent és la boira espessa i la discussió interminable que el porta a la cridòria absurda. Fer la cabra és un esport massa practicat al nostre país, en tenim exemples durant tot el s.XIX i a la Guerra Civil, per això és de vital importància que per un cop tanquem files i concentrem els esforços en l’objectiu primordial, que no és cap altre de tenir un estat propi per decidir lliurement quines polítiques socials apliquem a la nostra ciutadania. Només si ens mantenim ferms en el nostre objectiu podrem guanyar qualsevol irracionalitat testosterònica espanyola. I, en aquest sentit, són eloqüents les declaracions del ministre de Defensa espanyol afirmant que el desafiament que està portant a terme Catalunya tindrà conseqüències serioses. Marca sense dubte un abans i un després que potser poca gent ha passat per alt, perquè no estem parlant del militar friqui de torn a la reserva, sinó de tot un ministre espanyol. Estiguem, doncs, preparats per la que ens caurà a sobre i evitem els típics numerets egòlatres d’adolescència política que tantes vegades ens han destrossat la nostra rereguarda.