Va de Autonomies, si, amb la majúscula que no hi va quedar al consens del 78.
Allí va quedar apuntat, encara que sense concretar, i les interpretacions i interessos han anat omplint-ho d'un contingut igual de …
Les demostrades regions històriques, més Andalusia -primera excepció que confirma el disbarat posterior- es van acollir a la Constitución Española per proclamar-se Autonomies.
A partir d'aquí, és van anant inventant les que d'alguna manera convenia -incloent la de Madrid, que no en tenia prou en ser la capital de tot plegat- perquè no es visualitzes una diferència de categoria entre el que, per damunt de tot, no tenia que deixar de ser unitari, a conveniència dels que remenessin mes la cua, sense que cap acceptés quedar fora i, de pas, reclamant tots els ets i uts com el que més. I, uns amb mes dificultats que altres perquè mai no s'ho havien plantejat ni en tenien cap necessitat, van acabar de construir l'Estat de les Autonomies.
A més d'una hauria de preocupar, i molt, el que tenen entre cella i cella “el tercet de la benzina “, a qui d'ells més incendiari.
És tanta la fòbia, la rabia, de què, en el que consideren que és, que només pot ser, unitari, indissoluble i indiscutible, pugui existir un trosset amb història, cultura i llengua pròpies, i que a més somnii en independitzar-se, que, per dominar aquests anhels no dubtarien en carregar-se aquest Estat de les Autonomies… Amb el bé que s'hi viu els que s'hi han acostumat…
Els primers damnificats serien aquests perquè, si el sotmetiment potser que s'imposi, a la força, com sempre s'ha fet, l'eradicació del que és diferent ja és una altra cosa quan estem parlant de què una bona meitat de la ciutadania catalana ja n'està ben convençuda, i la pedra a la sabata persistirà per molt que es vulgui caminar amb xiruques.
Vivint en l'auto-bombo, en el país de la pandereta, del jajejijà, dels reis i princeses, de l'entreteniment intranscendent, frívol i fàcil del “Sálvame”, si està tan distret… Però, resulta que la realitat en la que toca viure als espanyols, a tots, és una altra. Més crua, més dura, més preocupant. És aquella que afecta a la qualitat del treball creat que no deixa arribar a fi de mes, a com es gestionen les pensions perquè no perdin poder adquisitiu any rere any…
I, despreocupant-se'n tenim el que tenim, el què volen els que decideixen, que no tenen els problemes i maldecaps dels contribuents.
