Diumenge, 26 de juny de 2022 - Edició 1431
La República

UNITARIETAT. ELS INDEPENDENTS SÓN ELS PARES?

                Portem sis anys en els que sistemàticament i sempre des del mateix espai -el centredreta nacionalista- s’intenta fixar el marc de les […]

Sergi Tarrés i Sales 17/07/2018

                Portem sis anys en els que sistemàticament i sempre des del mateix espai -el centredreta nacionalista- s’intenta fixar el marc de les llistes electorals conjuntes a partir de repetir consignes simples però, en general, bastant buides en el fons. Han passat moltes coses des de la conferència de l’Artur Mas en la que de manera molt “humil” deia que Ell podia encapçalar o tancar la llista “unitària” -finalment ni una cosa ni l’altra, va anar de número 4- fins la flamant “Crida Nacional per la República” de Puigdemont -a la que ja han explicitat que no s’hi sumarà ni ERC ni la CUP ni Demòcrates i sí alguns suposats “independents”-.

El missatge fàcil de fer coses “junts” -obviant la unitat d’acció i invocant únicament la de les llistes- cada vegada cola menys, en especial a partir de l’octubre de l’any passat on va quedar pal·les que una certa fórmula per assolir una República Independent s’havia esgotat. En tots aquests mesos només un espai ha aconseguit fer un debat més o menys serè que ha posat un pla damunt la taula. Agradi més o menys la solució proposada la veritat és que només Esquerra s’ha atrevit a proposar-la. És un fet. La resta són crides a desobeir sense cap horitzó concret o a fer la “unitat per fer la República” sense cap pla per fer-la.

Per un cert votant més o menys polititzat pot arribar a semblar atractiva la idea d’això de “superar la lògica dels partits per a un objectiu concret” tan fet servir últimament des d’algunes tribunes però el cas és que cert sector -el que malda constantment per crear aquesta unitat forçada- en realitat no només no l’ha superada mai sinó, ben al contrari, n’és el màxim exponent a l’hora d’exercir-ne els seus vicis. Al darrera de la nova “Crida” hi ha insignes personatges que porten TOTA LA VIDA vivint de la política d’alguna o altra manera. Gent que han fet de la “lògica dels partits” la seva vida professional en la seva màxima expressió. Gent que estaven en les direccions de federacions, perdoneu-me l’expressió, tan “sèrbies” com l’antiga CiU on gairebé tot ho decidia només una persona.

La idea de “superar la lògica de partits” potser tindria algun sentit si provingués de gent no tacada per allò mateix que pretén superar. D’altra manera no sembla una fórmula gaire honesta per començar un nou projecte a partir de la lògica lampedusiana més vella que l’anar peu. No oblidem que, per exemple, Puigdemont és tan militant del PDeCat com ho és Marta Pascal, per exemple. I recordem que ha concorregut sota sis noms diferents en els processos electorals que han ocorregut en aquest país els últims 5 anys. Potser estaria bé que el comú dels mortals -també aquests que invoquen la unitat dogmàtica- es preguntessin el perquè.

Evidentment aquesta proposta dels Presidents -els dos són presidents a proposta de l’antiga convergència, no cal oblidar-ho- pot haver nascut molt coixa, sabent-ho, de ben segur que procuraran -els que hi entenen, els que hi maniobren i en són ben professionals- tenir algun recolzament pretesament “extern” que el legitimi. Aquí és on cal veure quin paper juga la ANC, ja sabem de les lluites fratricides internes al Secretariat per imposar el criteri des d’un cert espai -precisament el que porta tots aquests anys fent crides a la unitat de llistes més que a la d’acció-. No ens agradaria descobrir, després de tots aquests anys, que els “independents” no existeixen.