Dimarts, 28 de setembre de 2021 - Edició 1160
La República

Unionistes

Prat de la Riba deia que gairebé tots els catalans que coneixia eren independentistes de sentiment però, en canvi, pocs ho eren de pensament. Aquesta mancança secular ha dut a […]

Alfons López Tena
Alfons López Tena 31/03/2009

Prat de la Riba deia que gairebé tots els catalans que coneixia eren independentistes de sentiment però, en canvi, pocs ho eren de pensament. Aquesta mancança secular ha dut a un escàs anàlisi de les condicions necessàries per assolir un Estat propi per a Catalunya, entre elles la pròpia extensió i intensitat entre els catalans del suport i el refús a la independència, quins siguin els sectors socials més o menys independentistes o unionistes. Tenim, però, una llarga sèrie d’enquestes des del 1991, sobretot del Centro de Investigaciones Sociológicas (Govern espanyol) i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (Diputació de Barcelona-UAB), d’on resulta que al voltant del 35% és independentista, i el 45% unionista. No permeten les dades destriar entre unionistes per resignació i per convicció, entre els que refusen la independència perquè no els hi sembla un objectiu assolible, i la minoria radical partidària de la unitat d’Espanya; però sí, com ha fet Marc Belzunces per al Cercle d’Estudis Sobiranistes, resseguir independentisme i unionisme entre els diversos segments socials.

L’unionisme predomina entre les persones d’origen espanyol: 68% dels nascuts a Espanya, 56% dels nascuts a Catalunya de dos pares espanyols, 65% dels que tenen l’espanyol com a llengua familiar. Per contra, baixa al 43% entre els nascuts a Catalunya, al 26% entre els nascuts a Catalunya de dos pares catalans, i al 35% entre els que tenen el català com a llengua familiar. La seva força depèn d’un influx continu d’espanyols a la nostra nació, i això s’ha acabat per sempre. La immigració de la resta del món no té la mentalitat de colon de part de la immigració espanyola, ni conflicte de lleialtats: són unionistes el 37%, del màxim del 45% dels llatinoamericans al mínim del 25% dels europeus de l’Est.

No hi ha diferències entre homes i dones, però sí per generacions, a més edat més unionistes, del 55% del majors de 65 anys al 44% dels menors de 24 anys. També és molt marcada la diferència pel nivell d’estudis: les persones amb formació universitària són 15 punts més independentistes, i 13 punts menys unionistes, que les persones amb estudis elementals; i els lectors quotidians de premsa són 14 punts més independentistes, i 8 punts menys unionistes, que els que no llegeixen premsa. La diferència s’amplia segons identificació nacional: l’unionisme perd per 62 punts entre els només catalans i per 23 punts entre els més catalans que espanyols, i guanya per 41 punts entre els igualment catalans que espanyols, i per més de 60 punts entre els més espanyols i només espanyols.

Entre els unionistes, el 42% ha nascut a Espanya, i dels nascuts a Catalunya el 38% és fill de pares espanyols, i el 19% de parelles mixtes. El 62% parla espanyol a casa, i el 29%, català, i són més grans (3 anys), més pobres (7 punts menys de classe mitjana, 7 punts més d’aturats, 10% menys d’ingressos), i amb menys formació (4 punts menys d’universitaris, 9 punts més d’estudis elementals o inferiors) que els independentistes.

El mateix patró de presència dels dos projectes en tots els segments socials es reprodueix entre els simpatitzants dels partits: l’unionisme guanya per 64 punts al PP, per 39 punts al PSC, i per 16 punts a ICV; i perd per 11 punts a CiU i per 75 punts a ERC.

L’enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya de 2008 donava com a opció, a més dels habituals ‘sí’, ‘no’, i ‘no ho sap/no contesta’, la possibilitat de respondre ‘s’abstindria/no aniria a votar/votaria en blanc’, i els resultats mostren una clara clivella en l’unionisme: els que diuen que votaran ‘sí’ en un referèndum sobre la independència de Catalunya són el mateix percentage que en resulta de les altres enquestes, però els que diuen que votaran ‘no’ disminueixen dràsticament, en benefici de l’abstenció: l’unionisme baixa al 22% de la població, el 20% dels nascuts als Països Catalans, el 25% dels nascuts a Espanya; perd per 70 punts entre els només catalans, per 46 punts entre els més catalans que espanyols, i guanya per 14 punts entre els equidistants i per 33 punts entre els més espanyols. El no a la independència només supera al sí entre els votants del PP (70 a 11), del PSC (28 a 25), i els abstencionistes (27 a 19), i perd clarament entre els votants de IC (22 a 32), CiU (15 a 52), i ERC (3 a 84).

Es constata, doncs, que l’unionisme és més fort en segments socials en regressió: la darrera dècada han baixat els nascuts a Espanya (unionistes 68%), i pujat els nascuts a Catalunya (unionistes 43%) i a la resta del món (unionistes 37%); han baixat les persones sense estudis (unionistes 58%) i pujat les d’estudis superiors (unionistes 45%); per llei de vida les generacions més joves (unionistes 44%) substitueixen les més grans (unionistes 55%). També es constata que el creuament lingüístic i identitari és transversal: 26% dels independentistes parlen espanyol a casa, 29% dels unionistes parlen català; el 6% dels independentistes es declaren sobretot espanyols, el 18% dels unionistes, sobretot catalans. Els sectors socials de major predomini unionista són els que més s’abstenen en totes les conteses electorals, ací i arreu, i els que ocupen esglaons inferiors en formació i en ingressos. Les víctimes de la crisi.

Article publicat a l’AVUI el 29 de març de 2009