Amb aquest rebrot de l’unionisme asfixiant ( que s’emmiralla en el pacte del País Basc i que ja ha tingut un referent polític concret a casa nostra en la votació PP-PSC a l’Ajuntament de Barcelona, sobre el Castell de Montjuïc ) no podem continuar parlant de la qüestió del finançament, no podem continuar fent servir aquest mot, que ha esdevingut un autèntic eufemisme .Cal utilitzar, amb la força de la veritat i de les xifres clares, l’expressió espoliació fiscal; de la mateixa manera que la normalització lingüística s’ha transformat en una eina feble, no pas per normalitzar, sinó per evitar ( amb massa foc d’encenalls ) caure en una crua substitució lingüística.
No obstant això, on es constata d’una forma més agressiva l’anormalitat de Catalunya, en el fet descoratjador de comprovar que som un país dependent i subsidiari d’una superestructura espanyolista, és en l’àmbit de les infraestructures i, molt particularment, del tren, el qual a Catalunya és un exemple paradigmàtic de la nostra situació d’emergència nacional. Només cal percebre que la màxima prioritat del nou, flamant, Ministre de Foment és Madrid .
De tota manera, encara som a temps d’evitar que Catalunya es consolidi com un poble, un país , dòcil i políticament desactivat .
