Dimarts, 21 de setembre de 2021 - Edició 1153
La República

Unim-nos!

Us adjunto l’article publicat a El Temps el 19 de gener de 2010 De ben segur molts de nosaltres hem analitzat –de forma més o menys seriosa– els mèrits i […]

Oriol Junqueras
Oriol Junqueras 19/02/2010

Us adjunto l’article publicat a El Temps el 19 de gener de 2010

De ben segur molts de nosaltres hem analitzat –de forma més o menys seriosa– els mèrits i els defectes del nostre poble. En aquesta línia, un dels temes més recorrents consisteix a reflexionar sobre el gust dels catalans per escindir-se reiteradament o bé per la seva incapacitat gairebé congènita a l’hora de treballar en equip. Fins i tot, a vegades, després d’enormes esforços col•lectius, just quan estem a punt d’assolir una gran victòria, acostumem a sembrar la llavor del nostre proper fracàs. I, malauradament, d’exemples històrics no en manquen pas.

Així, el 1283, per obtenir el suport de l’oligarquia feudal per a la conquesta de Sicília, Pere el Gran va renovar i reforçar la servitud dels pagesos de remença. De tal manera que, tot coincidint amb un dels moments de major plenitud de la seva història, el país atiava les brases d’un conflicte social que dues centúries més tard desembocaria en dues devastadores guerres civils. De fet, al segle XV, en les darreres llums de l’esplendor medieval, en el mateix moment que el Regne de Nàpols es reincorporava a la corona catalanoaragonesa i que la literatura catalana brillava arreu d’Europa, el país no va saber evitar l’enfrontament generalitzat de les institucions contra el rei, dels pagesos contra els senyors i dels menestrals barcelonins contra els “ciutadans honrats”.

De forma similar, més de dos segles després, l’arxiduc Carles d’Àustria va empresonar el general Basset perquè havia unit en un tot indestriable la causa social i la causa nacional, en prometre la fi dels drets senyorials als llauradors valencians que s’havien alçat contra Felip V. Tant és així que, després de la batalla d’Almansa, el van haver d’alliberar a corre-cuita perquè encapçalés la resistència contra els borbònics.

I, malauradament, a l’època contemporània, els exemples se succeeixen a un ritme frenètic. De tal manera que desaprofitem una oportunitat rere l’altra. En realitat, l’egoisme és un mal atàvic d’arrels tan profundes com l’ànima humana. Ara, però, és l’hora de sublimar la nostra herència. Tothom té el dret de treballar per Catalunya des de l’àmbit que consideri més oportú. En igual mesura, però, també és cert que hem de saber trobar punts de confluència. Hem de ser capaços de col•laborar i de superar les ferides amb generositat i –també– amb rigor i exigència. De la mateixa manera que la Unió fa Europa més forta, la unió també és, per a Catalunya, la clau de volta. En definitiva, un dia o altre, haurem d’aprendre a estar units –almenys– en el moment de conquerir la llibertat.