Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Raimon
El clima mediterrani té fama de benigne. Té fama de ser un clima d’hiverns curts i assolellats que s’alternen amb estius temperats per la presència del mar i l’efecte refrescant de les marinades. I aquesta bona premsa ha propiciat l’impressionant desenvolupament turístic del nostre país, que any rere any atreu a milions de persones. Però tot i la bona fama, el clima mediterrani no ho és gaire de benigne, sobretot si tenim present la freqüència amb que es donen episodis atmosfèrics extrems que van des de grans nevades com la de dilluns passat fins les pluges torrencials, les inundacions, les onades de fred o de calor i les sequeres prolongades, com la que patíem fa tres anys. El caràcter imprevisible del nostre clima el descriu prou bé el títol de la cançó d’en Raimon que encapçala aquest article: Al meu país la pluja no sap ploure…
Tothom pot constatar, en aquest sentit, la freqüència amb què es presenten els episodis atmosfèrics extrems. Les onades de fred i les grans nevades, sense anar més lluny, no són tan rares com se sol pensar. Ara mateix recordo sis nevades excepcionals: les del 1956, 1962, 1970, 1986, 2001 i 2010. La fredorada del 1956 i la nevada del 1962 a Barcelona queden molt lluny, però les del 1986, 2001 i l’actual (2010), sense contar-ne d’altres de menors, van provocar col·lapses monumentals, greus problemes d’abastiment energètic i pèrdues econòmiques quantioses a les zones afectades.
El cas és que si a aquests episodis se n’hi sumen d’altres com inundacions, secades i ventades ens trobem que d’un any per l’altre una part més o menys extensa del país queda afectada per algun d’aquests fenòmens extrems. Una afectació que és més o menys greu en funció de l’extensió del fenomen o bé de si aquest es produeix en una àrea molt o poc poblada. L’única sort és que tot i que vivim en un país petit, aquest es prou extens com perquè la zona afectada no sigui sempre la mateixa.
Dit això, la pregunta és òbvia: ¿fins a quin punt cal estar preparats per afrontar aquestes eventualitats climàtiques que, sense cap mena de dubte, es repetiran en el futur? La resposta és evident: cal partir de la base de la irregularitat i la imprevisibilitat del clima mediterrani i anar-se preparant per afrontar les “excepcionalitats”. Dit d’una altra manera: no seria bo escudar-se en què tal o qual catàstrofe natural és excepcional, perquè l’experiència confirma que es tracta d’episodis que no ho són tant d’excepcionals si es consideren conjuntament.
Hi ha, a més a més, un nou factor que reforça les afirmacions anteriors, que consisteix en el més que probable increment dels fenòmens adversos a conseqüència del canvi climàtic. Gairebé tots els informes confirmen que són els climes variables i irregulars, com el mediterrani, els que més patiran les conseqüències del canvi climàtic, en el sentit que s’accentuarà la seva irregularitat. O sigui, el més probable és que augmenti la freqüència de les catàstrofes naturals i això exigeix millorar la legislació, els protocols de seguretat, els plans de protecció civil i els paràmetres de disseny de les infraestructures, entre altres aspectes.
Per acabar, independentment del clima, hi ha un factor determinant que ens obliga a estar cada vegada mes preparats per afrontar les situacions climàtiques adverses, que consisteix en la complexitat creixent de la societat contemporània, cada vegada més dependent del funcionament impecable de les infraestructures i els serveis. Trenta anys o quaranta anys enrere, tan una casa aïllada com un poble sencer podien ser autosuficients uns quants dies. A dia d’avui això és impossible. Temps enrere la fallida de l’abastiment elèctric comportava algun destorb, però a dia d’avui representa la paràlisi total, tant a nivell domèstic com pel que fa al teixit econòmic i productiu. Mai com ara la rutina de la nostra vida quotidiana havia penjat literalment d’un fil. Mai com ara, l’exigència d’estar preparats per afrontar les situacions de risc havia estat tan evident, sobretot si volem ser un país de primera, que ofereixi seguretat i garanties de funcionament en qualsevol circumstància.
