Dimarts, 21 de setembre de 2021 - Edició 1153
La República

Una república sense dictadures

“Els responsables polítics, econòmics. Intel·lectuals  i el conjunt de la societat no han de claudicar ni deixar-se impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercats financers, que amenaça la pau i […]

Manuel Pérez Nespereira
Manuel Pérez Nespereira 20/11/2013

“Els responsables polítics, econòmics. Intel·lectuals  i el conjunt de la societat no han de claudicar ni deixar-se impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercats financers, que amenaça la pau i la democràcia”  Stéphane Hessel
La “fuerza directriz por si sola” (el poder real que manega el món) se ha “deslocalizado” más allá de los confines estatales, volviéndose  por eso mismo intangible, protegida y totalitaria en sus directivas y decisiones; tal “fuerza directriz” se encuentra en el poder bancario (BCE y FMI  en primer lugar), que prefieren colocar al frente de los Estados nacionales subalternos directamente a sus funcionarios, evitando el engorroso problema de la conquista del consenso y del esfuerzo “electoral”” Luciano Canfora
“És el seu un govern a l’ombra, no de catacumbes, sinó  de caixes cuirassades, bons a cinc i deu anys, i interessos a pagar per davant de pensions, subsidis i  medicaments. No contents amb el seu poder a l’ombra, la seva supèrbia els fa  veure’s en forma de salvadors de diverses pàtries, amb una  forma nova de cop  d’estat que ja no ha menester de tancs, sinó que  els mateixos parlaments nacionals  s’obren les venes, com els antics romans, per “garantir” l’herència dels fills.” Manuel Pérez Nespereira
Un ja sabia que no estava sol; un imaginava que al costat de les seves consideracions hi havia moltes altres persones, arreu  del món, que pensaven i escrivien i reflexionaven en termes semblants. Em poso com el darrer perquè, finalment, al costat d’aquests autors jo encara estic al bressol.
Tanmateix, cal retenir un concepte   perquè ens hi juguem el futur, com a grup i com a nació: el que ara s’està posant en solfa ja no és, només, que seria molt, l’estat del benestar. En un sistema democràtic real  allò que un dia perds l’altre el pots recuperar. Però en aquest moment assistim a un canvi de règim, molt més profund que un canvi de polítiques. La democràcia mor per donar pas  a la dictadura dels mercats, i aquesta dictadura ha vingut  amb el desig d’instal·lar-s’hi i romandre.
En bona mesura, la rapidesa amb què a l’Estat espanyol es perden els drets socials té molt a veure amb les condicions amb les que es van començar a  adquirir. Mentre a França l’estat del benestar apareixia producte d’una victòria sobre el feixisme i un pacte entre els grups insurgents, a l’estat espanyol va ser una pacte per mantenir l’statu quo amb maquillatge més o menys intens.  A França, o a Itàlia, o a bona part de l’Europa occidental, la victòria va donar com a conseqüència assoliments socials, van ser conquerits. Aquí la reforma i la transició ens ha deixat amb la sensació de gràcia atorgada, i com a tal, susceptible de ser retirada. Els espanyols, i els catalans, no hem executat mai un rei, ni hem tingut una revolució triomfant; per no tenir no hem tingut ni una Revolució dels Clavells. El poder en bona mesura manté la seva àurea de misticitat, el veiem llunyà, sobrehumà…quan en realitat fins i tot els invisibles i totpoderosos mercats funcionen amb dinàmiques humanes, dirigits per éssers humans. Malauradament aquestes dinàmiques són la cobdícia i, curiosament, la inhumanitat.
Si una virtualitat ha de tenir la construcció de la República Catalana ha de ser el bastiment  del seu sistema de govern sobre materials nous i amb uns criteris nous. Hem de recuperar el ciutadà i colgar el vassall, establir una . En fiscalitat justa, reforçar els sistemes de  protecció de les persones, incorporar la ciutadania  als afers públics, posar l’ensenyament  a construir éssers humans i no mà d’obra dòcil… L’esperança sempre genera més complicitats que la por, i ara que estem tan a prop tenim l’obligació d’imaginar-nos una República al servei de tots i només esclava de la voluntat dels seus ciutadans.
I sisplau, que els meus governant els triï jo, no el FMI o el BCE!