Dilluns, 25 de maig de 2020 - Edició 669
La República

Una República Catalana provisional

Crec que el poble de Catalunya ho va dir clarament, i ni la classe política, ni l’opinió publicada, ni tan sols la pròpia gent activa en el procés ho acaba […]

Xavier Diez
Xavier Diez 06/12/2014

Crec que el poble de Catalunya ho va dir clarament, i ni la classe política, ni l’opinió publicada, ni tan sols la pròpia gent activa en el procés ho acaba d’entendre: el 9 de novembre vam votar favorablement per la independència. El veredicte fou inapel·lable. Els factors que enterboleixen la consulta (manca de garanties, absència de cens, prohibicions o amenaces) no li resten validesa, sinó que la reforcen. És més, els catalans vam decidir ja el nostre futur, i ho vam fer desobeint un dels estats europeus més grans. Ens vam autodeterminar mitjançant les urnes i la desobediència, la qual cosa no redueix la nostra decisió, sinó que l’amplifica. La voluntat explícita de no deixar-nos intimidar per un aparell jurídico-mediàtico-repressiu confereix una força inigualable a la decisió col·lectiva.
És en aquest sentit, que ja no cal tornar a votar. Ni plebiscitàries, ni una altra consulta que no podrà ser pactada, ni cap altra cosa que indiqui que no ens acabem de creure la nostra pròpia voluntat democràtica. Toca, en tot cas, iniciar la construcció de l’aparell institucional del nou estat a partir del mandat expressat a les urnes. He escoltat amb deteniment la proposta de Mas. He examinat la d’en Junqueras. Comparteixo la de la CUP. Tanmateix, totes estan viciades d’origen. No són necessàries! El que toca ara és un govern d’unitat nacional on puguin articular-se les perspectives diverses i iniciar l’entramat indispensable per a la desconnexió (administració, hisenda, seguretat social, defensa,…), prendre el control íntegre del país, organitzar la desobediència institucional a les lleis espanyoles i nomenar una comissió tècnica per negociar (si és possible) els termes de la separació. Ni plebiscitàries, ni llistes unitàries. Toca ara procedir a crear una República Catalana Provisional que funcioni des de ja com a estat (amb aspectes simbòlics que ens ajudin a creure’ns aquest canvi d’estatus, com l’expedició de nous passaports), per preparar unes, ja aleshores definitives, eleccions constituents abans d’un any.
Ja hem desobeït una vegada. I el camí de la desobediència serà l’únic que ens permetrà sortir de l’atzucac. Espanya és Sèrbia, i hem d’assumir que ens empeny a la via kosovar de la unilateralitat. No permetrà cap canvi d’estatus, ni votar, ni cap tercera o quarta via que permeti un estatus nacional, tret que es descompongui. I és obvi que la nostra independència és el que pot ajudar a aquest esquarterament que, irònicament, beneficiarà als espanyols de peu pla per espolsar-se les seves parasitàries elits. Ara per ara, si algú vol deturar la independència, que convoqui un referèndum. La decisió popular és clara. I no toca revisar-la.
President Mas, cap de l’oposició Junqueras. Admiro la vostra retòrica, tanmateix, no perdem el temps. Vaig anar a votar per tal que organitzéssiu la independència. Enlloc de la meva papereta hi havia cap referència a bastir una altra consulta més o menys amagada. No vaig desobeir per després respectar una llei que va en contra del meu dret fonamental a decidir la sobirania del meu país. Sé que les coses són difícils. Tanmateix, la desobediència, que d’acord amb el pedagog i capellà Lorenzo Milani és una virtut, és sovint l’únic camí per la justícia, la llibertat i el progrés. La desobediència, quan cal superar la injustícia, com ens recorda Hery David Thoreau, és un  deure moral. I ens hi hauríem d’anar acostumant…
 

Relacionats