Dimecres, 22 de setembre de 2021 - Edició 1154
La República

Una pregunta… una conclusió

 Catalunya és bilingüe ?. En quant a territori així ha de ser des del moment en que, formant part d'un Estat, hi ha una llengua establerta i n'hi ha una […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 05/02/2015

 Catalunya és bilingüe ?. En quant a territori així ha de ser des del moment en que, formant part d'un Estat, hi ha una llengua establerta i n'hi ha una de pròpia, diferent, que passa de pares a fills. Altra cosa és com a manera de comunicar-se entre les persones que hi conviuen que, en aquest cas, no es pot assegurar el mateix.

És bilingüe pels de parla de catalana, que tenen l'obligació de saber el castellà (auto-erigit com l'español, deixant d'aquesta manera amb una, dit suaument, segona categoria les altres que hi ha a l'Estat i que son reconegudes per la sacro-santa Constitución), però perd totalment aquest caire d'obligatorietat pels que són de parla castellana, malgrat aquest reconeixement exprés de l'existència i pràctica d'una llengua pròpia on es viu i es treballa, en el nostre cas, Catalunya.

És bilingüe només per l'esforç constant dels de parla catalana en mantenir la seva llengua, no pas per les facilitats i condicions perquè aquest bilingüisme sigui real i a tots els efectes de la vida. Si no fos així, per aquest esforç continu i permanent, la llengua catalana ja hauria quedat reduïda a la manera de parlar a casa, més o menys com la manera en que es fa servir habitualment a les terres de La Franja.

El que una persona de parla catalana canvii la llengua al comunicar-se amb una de parla castellana és senzillament per educació i està molt equivocat qui s'ho pren com un fet de submissió, o qui ho exigeix -que també n'hi ha- perquè, diguem-ho així, aquesta és la manera de parlar perquè tots plegats som a España. Si el respecte hi és en un sentit també ha de ser correspós per l'altre, si no és així, fa molt mal efecte.

En poques paraules, perquè ens entenguem: Uns ho tenim clar, o per obligació o per devoció, però es que els altres també tenen clar que no tenen cap obligació ni necessitat. Resulta trist arribar a la conclusió de que la manera de «legislar» sobre un tema tan rellevant tot queda reduït a l'avantatge d'uns de poder canviar simultàniament entre les dues llengües i la voluntat d'uns altres d'entendre l'altra i voler aprendre-la, o si més no, entendre-la. En quina mala hora m'he fet aquesta pregunta i aquesta reflexió.