Una infanta en el femer de la corrupció

La imputació de la infanta Cristina en el cas Nóos acaba donant la raó a tots aquells qui, ja en els seus inicis, veien figures històriques de la Casa Reial més que implicades en un escàndol de corrupció que fins ara només havia despuntat, com la punta d’un iceberg. Mentre Joan Herrera (ICV-EUiA), avui mateix al Parlament assegurava que la imputació de l’Infanta aportava normalitat a la institució reial espanyola –“perquè trenca la seva percepció d’immunitat”, assegurava–, el PPC evitava fer declaracions al respecte trencat la seva línia crítica que ha usat en valorar les imputacions d’un diputat o dirigent polític d’un altre partit.
 
En aquest escenari, crec que l’ecosocialista ha posat el dit a la nafra. La imputació de la Infanta era qüestió de dies, tal com apuntaven tots els indicis. Urdangarin no va actuar sol, i la complicitat de la Casa Reial era necessària per articular tot l’entramat que ara es jutjarà. Era ridícul veure Urdangarin entrant i sortint dels jutjats pensant que la resta de la seva família, la Reial, s’ho mirava còmodament i tranquil·la assentada al sofà de la Zarzuela. La meva pregunta és, fins a quin punt aquesta imputació acabarà afectant a la reputació de la Monarquia?, o la cultura política espanyola acabarà perdonant-la i embolcallant-la en l’aureola semidivina on sempre l’ha circumscrita? El jutge Castro ha obert la caixa de Pandora, ja que segons com porti aquest procés posarà contra les cordes la reputació d’una institució que s’ha anat desgastant, molt de mica en mica, però que en cap cas havia rebut un cop d’efecte com aquest.
 
Si circumscrivim aquests fets en un entorn com Catalunya, marcat per la tensió del debat sobiranista, el Cas Nóos ha posat en evidència el fangar en què històricament s’ha mogut bona part de la política d’aquest país (de Catalunya i d’Espanya, tau-tau), però sobretot emmerda una de les institucions que han representat l’essència de les Espanyes des de la primeria del segle XVIII, la casa dels Borbó. En aquest sentit, és un granet més de sorra més a tot l’argumentari independentista que justifica la marxa d’una Espanya retrògrada per a poder construir una nova Catalunya “sense els vicis del passat” –com s’havia sentit durant la campanya–. Desgraciadament, aquest plantejament podria ser ben il·lús: pensar en una futura independència que, de la nit al dia, també acabi amb el femer de la corrupció no és possible. La corrupció, a Catalunya i Espanya, és un problema més arrelat del què sembla, des de les bases de la societat s’instaura fins a la cúpula (i viceversa). Acabar amb la corrupció, també en la futura Catalunya independent, serà un procés lent, llarg i dolorós. Temps al temps.