Dijous, 23 de setembre de 2021 - Edició 1155
La República

UNA HISTÒRIA COLONIAL III – L’aculturació

Felip V, 1717, ‘Carta del Rey a los Corregidores’, sobre l’aplicació del Decret de Nova Planta.  Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin […]

Joan C. Vilalta
Joan C. Vilalta 22/04/2011

Felip V, 1717, ‘Carta del Rey a los Corregidores’, sobre l’aplicació del Decret de Nova Planta. 

Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.

1716 – Decret de Nova Planta: Las causas de la Real Audiència se sustanciarán en llengua castellana
1755 – Es mana als Escolapis, orde religiós fundat pel català S. Josep de Calassanç i dedicat a l’ensenyament, que només parlin en castellà i llatí
1768 – Real Cédula de Aranjuez, es prohibeix tot ensenyament en català, es foragita el català dels jutjats i es recomana que també ho facin les cúries diocesanes.
1772 – Reial Cèdula que obliga a portar els llibres de comptabilitat en castellà
1776 – El bisbe de Mallorca obliga a les parròquies que utilitzin el castellà i a l’ensenyament del catecisme en aquesta llengua.
1799 – Reial cèdula que prohibeix “representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano”.
1801 – Es prohibeixen les obres de teatre en català.
1838 – Es prohibeixen els epitafis dels cementiris en català.
1862 – Llei del notariat, es prohibeixen les escriptures públiques en català.
1896 – La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon.
 
Un cop pres el territori i neutralitzades les seves estructures de govern, cal que l’ocupant comenci a actuar.
 
A occident els romans van ser tan efectius que van aconseguir que les províncies assumissin la romanitat de tal manera que va perdurar fins més enllà de la fi del propi imperi i a orient els xinesos, des del 1700 aC han anat fagocitant nació rere nació fins els nostres dies.
 
I cal tenir present que tot poble pot desaparèixer per 2 causes: Per assimilació cultural o per esclafament demogràfic.
 
Si agafem la primera de les 2 hipòtesis, cal anorrear el sentiment diferencial dels pobles sotmesos.
 
Una de les maneres és, precisament, negar la diferència de l’altre, així a Turquia durant anys els kurds no eren tals sinó “turcs de les muntanyes”, a Xina es rebutja la diferència de nacions com és el Tibet i els estats magrebins, fins fa ben poc, han negat la mil·lenària cultura amazigh. Aquí a més s’ha utilitzat la religió com element uniformitzador en un sil·logisme pervers, si l’Alcorà és escrit en àrab un bon  musulmà forçosament ha de ser de cultura àrab i, per tant, les cultures que no ho són d’àrabs no poden ser considerades islàmiques, en una situació que recorda el “hable usted en cristiano” de la nostra postguerra, i, per tant no són més que un cos estrany dins d’aquells països.
 
També, i no en un primer moment del període colonial és clar, es proclama la igualtat política entre les colònies i metròpoli. Així la Constitució de Cadis de 1812 es fa tant per Espanya com pel seu imperi, l’any 1946 els francesos  promulguen la Llei Lamine-Gueye que abolia les diferencies jurídiques entre els súbdits francesos, metropolitans o colonials, i els territoris espanyols de Guinea Equatorial i el Sàhara Occidental el 1959 passaran a ser “provincias metropolitanas” amb representants a les Corts franquistes i tot. No és un acte de generositat, la jugada és clara, com es pot independitzar algú que forma part de nosaltres? Quin motiu té, si té els mateixos drets que nosaltres? Malgrat tot, tots aquests territoris s’alliberaran de la metròpoli en menys de 2 dècades.
 
Una altra estratègia d’actuar és l’anorreament o, com a mínim, el menysteniment de la cultura dels pobles sotmesos envers la cultura superior, la del colonitzador.  I si una cultura és inferior, perquè no deixar-la de banda i passar-se a la que, valgui la redundància, és molt més culta i ens ofereix tantes avantatges i és molt més forta que la nostra?
 
El prestigi pot fer que una cultura es recuperi fins i tot entre gent d’origen diferent del que li és pròpia. Entre els segles VII i VIII els eslaus irrompen al que avui és Grècia amb tanta força que els grecs queden arraconats a l’entorn d’Atenes i als extrems del Peloponès. Però el grec és la llengua de la cultura, d’un passat gloriós,  de l’administració imperial bizantina i de l’església, i així, lentament anirà arrabassant a les llengües eslaves que s’hi parlaven territori rere territori i avui, els descendents d’aquells pobles es consideren a si mateixos hereus directes dels hel·lens de l’època clàssica.
 
Per tant, al conqueridor li resulta imprescindible acabar amb aquest prestigi i convertir en secundària la cultura del dominat i, si és possible, trencar-ne la transmissió generacional i/o, com en el cas català, trencar la pròpia cultura i enfrontar-la, com s’ha fet entre valencians, catalans i balears, el vell “divide et impera”.  Així els romans prohibeixen que es formin nous druides a la Gàlia, guardians i mestres del saber d’un poble, el celta, que no utilitzava l’escriptura, els espanyols cremen la majoria dels còdex asteques i maies i fan que aquelles grans cultures no siguin més que patrimoni dels “pobres indígenes”, els francesos converteixen la que va ser la primera llengua culta de l’Edat Mitjana, l’occità, en un dialecte pagès indigne de ser parlat públicament o durant l’ocupació japonesa de Corea fins es mira que els cognoms es transformin a “l’estil japonès” i, a tot arreu, es canvien els topònims propis del territori per la versió de la metròpoli, doncs fins a la terra se li fa perdre la seva veu.

I nosaltres no ens podem sentir gaire satisfets. A hores d’ara, per 1ª vegada a la nostra història, en territoris prou importants de casa nostra  hi ha vàries generacions catalanes que no han fet del català la seva llengua, on a més la socialització de la nova immigració es fa en castellà sense que aquesta tingui necessitat ni consciència de la cultura pròpia, per no fer esment que encara avui als Països Catalans bona part dels nostres noms són en espanyol, molts dels nostres cognoms van ser mal transcrits per escrivans castellans i, després de més de 3 dècades “constitucionals”, tot de pobles i accidents geogràfics que es troben en domini lingüístic català, especialment a la Franja de Ponent i al País Valencià, tenen el seu nom oficial en una transcripció castellana, sovint aberrant. També ens riem de qui parla castellà amb accent i/o fa catalanades i no tenim problema en corregir-lo, cosa impensable , en canvi, si la situació es produeix parlant català, fins i tot sovint es considera d’una pedanteria insofrible. Sembla obvi que el català es pot parlar malament.
 
Un altre dels tòpics que acostumen a utilitzar és la modernitat, progressisme i grandesa de la cultura dominant, des de les velles discussions amb qui, amb l’excusa d’un internacionalisme proletari, qüestionaven les cultures minoritzades com a particularismes petitburgesos que impedien l’entesa entre la humanitat,  fins els intel·lectuals que no poden comprendre com ens entestem en utilitzar uns instruments tan precaris i esquifits com són les nostres llengües i cultures havent-hi d’altres, la seva, de tan rellevants i parlades per tantíssima gent, com si el nombre en fos motiu suficient.
 
Sovint, també, se’ns recorda que el català havia deixat de ser una llengua literària important en el s. XVI en front del castellà que era la llengua de cultura de les classes benestants catalanes i que la recuperació del XIX té un no sé què d’artificial i de “nacionalista”. El que no se’ns explica mai és que un idioma tan important avui com l’anglès no va ser la llengua de la noblesa ni de l’administració del seu país, ho era el francès, durant bona part de l’Edat Mitja. Que precisament aquesta llengua, el francès, és utilitzada per les elits de tota Europa durant el s. XVIII, en detrimient de les llengües nacionals, i que el català renaixerà i es normativitzarà al mateix temps molts altres idiomes de pobles sotmesos d’Europa, com el polonès, el romanès, el búlgar, etc. 
 
I en tot aquest procés no cal oblidar que per imposar la seva cultura, el colonitzador comptarà  sempre amb un instrument imprescindible: L’escola. A l’Àfrica  i Amèrica amb l’ensenyament dels missioners, a  l’imperi colonial francès amb l’escola pública, de tal manera que als llocs més allunyats de la metròpoli, encara que fossin polinesis o negres africans iniciaven les classes d’història amb “els nostres avantpassats els gals”. Una tornada tan avorrida, els espanyols no són més que uns deixebles maldestres dels francesos, com la que s’ha inculcat i encara s’inculca a escoles i universitats de l’estat: Que España és la nació més antiga d’Europa, creada pel casament dels Reis Catòlics, convertint el que era una simple unió dinàstica, una coincidència de reis, en una mena de gènesi nacional espanyola. Una qüestió tan ridícula com si, actualment, es negués que Austràlia, el Canadà o Jamaica són independents pel fet que la seva cap d’Estat és la reina d’Anglaterra.
 
Avui, a més cal afegir-hi uns mitjans de comunicació abassegadors, amb un desequilibri notori i agressiu cap a les cultures minoritzades. Mitjans que sovint tenen molt clara la màxima que el “bàrbar” és l’altre, que sempre tenen dues maneres de valorar les coses i que generen reaccions virulentes magnificant qualsevol fet o declaració. Al cap i a la fi el món no ha canviat tant i bona part de les actuacions colonials europees s’inicien per excuses nímies i sempre per culpa del “salvatge”. Així Gran Bretanya comença a intervenir a Xina quan aquest país vol acabar amb els contrabandistes d’opi anglesos i una de les excuses que argüí França per envair Algèria és que el sobirà d’aquest país havia picat amb un ventall el cònsol de França quan aquest li havia fet unes agres observacions, llavors els mitjans de comunicació de l’època van bramar reclamant s’actués per vindicar l’honor patri ferit. A Catalunya, des de l’assalt per part de militars de la redacció del Cu-Cut, a causa d’un acudit d’aquesta revista, fins a la xenofòbia manifesta o subtil que practiquen diaris i cadenes de televisió espanyoles, d’aquesta demonització de l’altre en sabem força.
 
I un cop assimilada la cultura sotmesa, i moltes vegades aconseguit l’autoodi dels propis colonitzats, les seves romanalles ja es podran manifestar com un folklore banal,  com una mostra de la varietat cultural de la metròpoli, i tindrem arreu símbols i banderes dels colonitzats doncs ja no faran nosa ni por. Fins i tot  aquests elements de la cultura sotmesa poden ser assumits amb orgull pels colonitzadors i així veurem com els jugadors de rugbi de l’anglosaxona Nova Zelanda, abans de cada partit ballen una dansa guerrera dels seus antics enemics i avui minoritzats maoris.
 
Només depèn de nosaltres quin volem que sigui el nostre futur, o bé si com deien els milers de fulls de propaganda falangista en català que, finalment, Franco no va voler distribuir quan les seves tropes van entrar a Barcelona el 1939: Catalunya  és un tresor espanyol arran de terra. Catalunya no cedeix a cap poble d’Espanya en essència espanyola. Catalunya és una gran emoció d’Espanya en marxa cap a un futur indefectible.
 
Reitero, només depèn de nosaltres que aquesta marxa no sigui indefectible, però el temps corre i no sempre a favor nostre.