El procés per a la independència d’una nació pot fer-se de moltes maneres. No existeix una fórmula preestablerta, i així ha estat al llarg dels segles per a tots aquells pobles sotmesos que un dia van dir prou i van lluitar per la seva llibertat i dignitat.
Cada poble ha hagut de triar el seu propi camí. De vegades a base de cometre errors i haver de començar de nou. Bàsicament, però, sempre ha existit un component violent en el procés de separació d’un territori de la seva metròpoli, encara que hi ha exemples de processos absolutament pacífics.
En el nostre cas, en l’actual procés per a la independència de Catalunya, és el poble qui arrossega la classe política, l’establishment, i a les organitzacions socials i cíviques enquistades i complaents amb l’actual situació de submissió i indefensió de la nostra nació, en el procés per constituir-nos en un nou estat d’Europa lliure i sobirà. Únic senyor del seu propi destí: l’Estat català.
Aquest procés l’ha engegat el poble i ha anat agafant força sota tres principis bàsics que el defineixen perfectament com a un model del segle XXI dins d’una Europa democràtica i defensora dels drets humans. El procés per a la independència de Catalunya és democràtic, pacífic i conforme al dret internacional.
Tota aquesta reflexió em ve al cap arran de les declaracions, i el començament d’algunes accions, que volen trencar un dels tres principis: el pacífic.
Amb el nerviosisme de qui es veu constantment superat per la situació, els representants polítics dels que volen que tot continuï igual, fidels vassalls del poder central, han expressat el que realment pensen i secretament anhelen: que la pau a Catalunya es trenqui, que les diferents comunitats i sensibilitats (lingüístiques, culturals, socials) que convivim sense problemes, es trenquin.
Volen confrontació i violència. La verbal la posen ells cada dia i a tota hora, perquè es l’únic llenguatge que entenen. Les paraules i la raó els fan por perquè amb paraules se saben incapaços de defensar l’indefensable. Volen i busquen la divisió, la por, acabar i rebentar aquest procés democràtic i pacífic.
Per aquest motiu, a finals de novembre, un parlamentari del Parlament català (Jordi Cañas de C’s) va expressar la seva ràbia quan sense poder contenir-se va deixar anar: “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar”. Una amenaça gravíssima. És un avís d’intencions del que faran? Els unionistes espanyols actuaran com els unionistes anglesos a Irlanda? Ens avisa que si es necesario para la unidad de España practicaran el terrorisme? Tal i com l’Estat espanyol ja ha fet en altres temps no gaire llunyans?
Una ràbia per un fet que no podran evitar, la independència, que també ha traït a un altra parlamentària (Alícia Sánchez-Camacho del PPC) quan avisa que “La Gran Bretanya també ha suspès una autonomia. La de l'Ulster”. És el model de procés violent al que sembla preferirien enfrontar-se.
Preparem-nos per a una escalada verbal sense precedents. De joc brut. Ara ja saben la data i el temps que els queda. Preparem-nos per resistir, pacíficament i democràticament. És un llenguatge que no entenen i els supera. Com deia la meva àvia davant les situacions difícils: “noi, pit i collons”.
Jordi Bages-Querol. Membre del comitè executiu del Cercle Català de Negocis
