Ahir van detenir Radovan Karadzic, criminal de guerra, instigador d’una neteja ètnica terrible al pati d’Europa, artífex dels bombardejos a Sarajevo i de la massacre de Srebrenica, personatge fúnebre, més de vint mil morts a l’esquena.
Radovan Karadzic, jugador d’escacs a qui fan escac i mat quan la partida semblava que acabaria en taules, Radovan Karadzic, psiquiatra que no es va arribar a visitar mai a ell mateix (i falta li hauria fet), Radovan Karadzic, no per a tu, sinó contra tu, aquest poema que vaig escriure anys enrere i que, espero, et sigui una patacada a la consciència.
Vaig murmurar: “Abraci’m fort, doctor”
I ell em va mirar sense entendre res.
Tenia uns ulls que eren pous assecats
i jo hauria volgut saltar-hi a dins
perquè estic convençuda que la mort
hi hauria ressonat. La mort. La mort:
una granada de mà just al centre
del menjador de casa. Finalment,
el doctor em va abraçar, i jo també
ho hauria fet si hagués tingut dos braços.
Del llibre Després de Sarajevo (Sa Nostra, 2005)
