Un país sense memòria no té futur

Els valencians estem acostumats a què els nostres governants ens induîsquen episodis de pèrdua de memòria col.lectiva. A més de l’afició al “carpetasso” del govern central en totes les seues expressions i formes de governabilitat de la democràcia, a València hem de patit un plus de vergonya. Primer el manteniment d’un bon grapat de noms de places i carrers públics amb noms de franquistes il.lustres (i no tant), i una magnifica representació escultòrica d’individus infectes escampades a llocs públics. Després d’això, patim amb un dolor punyent com al cementeri general de València hi ha un projecte d’edificació sobre les fosses que allotjaven la vergonya de la repressió franquista a la que fóra l’última capital de la República. Per si això fóra poc, l’inici de les obres (una gran manera de destruir proves) va acabar amb la troballa macabra de centenars de restes humanes en les obres de consolidació de la muralla del castell de Sagunt després del transport de “material de construcció” des de València.

Ara, la última moda a internet és la compra-venda de fotografies de militants de la Derecha Regional Valenciana, represaliats pel “terror rojo” ,sense cap mena de control i després de la desaparició súbita dels arxius del cementeri municipal de València just en l’impàs de l’últim govern de dictadura al primer de democràcia. Qualsevol persona amb 20€ es capaç de quedar-se una història, i les famílies sense records després que sense permís les restes foren conduides al Valle de los Caidos. Tot això mentre els valencians hem patit el darrer espoli, amb l’agreujant de nocturnitat i apremeditació, quan funcionaris del Ministerio de Defensa s’han emportat fins a 70.000 documents dels arxius de València i Castelló cap a Salamanca, en virtud de la Ley de la Memoria. Curiós retorn dels nostres anhelats papers, tant curiós que ha acabat sent el contrari, un nou robatori, però aquesta vegada sense armes.

Fa un parell d’anys, vaig poder assitir al Palau de Congressos de València a la presentació en societat de la Comissió de la Veritat un organisme nascut des de la societat civil per posar-nos a l’alçada de la resta de països de món. On tot el món hi ha comissions de la veritat per tal que aquestes episodis macabres de la història no acaben en un calaix, nosaltres ens hem de valdre de la força associativa, i en aquest cas imprescindible, de les entitats memorialistes, mentre l’Estat es queda en la desmemòria històrica. L’enèssim intent de carpetasso, ha arribat de la mà de la Llei de la Memòria històrica, que nascuda des de la voluntat de les forces memorialístiques ha acabat amb aquestes mateixes entitats en contra. Sense novetats al front: de nou la retallada no fóra cas que acabara algú als jutjats per crims contra la humanitat.

I l’expedient de Companys continua en algun calaix del Ministeri de Justícia. Ara diuen que li han tret la pols i li han afegit un post-it que resa “restituit moralment” però ni rastre de la tant promesa nul.litat judicial. Tot s’hi val per no assumir el passat per construir el futur i més val sotmetre als familiars de les víctimes a una nova repressió silenciosa d’un jutjat a l’altre esperant que algú es declare (in)competent. Malgrat tot plegat, val la pena seguir endavant al costat de les entitats memorialistes, perquè sense reconstuir el nostre passat, sense punts i finas, ens serà molt més complicat construir el nostre futur.