Dijous, 5 d'agost de 2021 - Edició 1106
La República

Un país que va d’Alcanar a Portbou? I un ou!

Un país són moltes coses, però sobretot és un imaginari col·lectiu que es construeix amb anys i panys. Per alguns, aquesta feinada els és molt fàcil, perquè al darrere tenen […]

Roc Casagran
Roc Casagran 07/02/2011

Un país són moltes coses, però sobretot és un imaginari col·lectiu que es construeix amb anys i panys. Per alguns, aquesta feinada els és molt fàcil, perquè al darrere tenen la força d’un estat, o d’un exèrcit, o d’un lobbie ben potent. N’hi ha d’altres, de països, que ho tenen més pelut, perquè els manquen tancs, influències i representació (com déu mana) internacional. I nosaltres som d’aquests darrers.

Amb unes adversitats així assumides, què ens queda? Què tenim? Tenim una tasca complicada, però som amics dels reptes (o això m’agradaria pensar), som Davids contra Goliats, som la fulla d’un arbre dèbil (però milenari) contra les envestides d’un vent ferotge que arriba de totes bandes. I per això és important que siguem orgullosos i valents, i que alcem aquest imaginari col·lectiu des de la base, dia a dia, incansables. Nosaltres només ens tenim a nosaltres.

Alguns ja ho fan sense ni ser-ne conscients (i està bé). Escolten el Raimon, llegeixen el Joan-Lluís Lluís, es banyen nus a les platges de Formentera, canten havaneres a Calella o mengen calçots a Valls. Això és fer país. Massa cops, però, en silenci, com si fes por de dir-ho. Com si temessin trencar un ordre establert (per estats, lobbies i bales, insisteixo).

Últimament una marca estrella de cervesa de la qual no diré el nom per no fer-los propaganda (ai, merda, crec que he donat massa pistes!) està fent un anunci que és tot bonic i ben fet, amb els Amics de les Arts com a protagonistes. Hi ha un problema, però. No ens parlen d’un país, sinó d’una comunitat autònoma d’Espanya. I sí, per una banda procuren apujar-nos l’autoestima explicant-nos com n’és de precios i viu, aquest territori, però per l’altra… Per l’altra (conscientment o no) construeixen un imaginari col·lectiu que no hauríem de compartir. Ho sento, però no.

Alguns em diran que això són bajanades, que no fan cap mal. Humilment, jo sóc dels que crec que es tracta d’una gota malaia maquiavèl·lica que ens debilita més del que sembla. Deixar fora del país una part importantíssima del territori és d’imbècils, és tirar-nos pedres contra la nostra teulada, és baixar del burro, acceptar que no és que siguem un país petit sinó, només, una regió folklòrica domesticada camí de la desaparició.

Si voleu podem debatre el nom del nostre país, podem creure que cada zona necessita un ritme propi, podem repensar com cal organitzar-nos, però res no ens ha d’impedir sentir-nos d’un lloc que no s’acaba quan travessem l’Ebre ni quan creuem els Pirineus. I això ho hem de cridar sovint, no ens ha de vèncer la mandra. El mapa del temps de la teletrès no hauria de ser la nostra última trinxera. Si és així, anem arreglats!

Que què tenim? Un país que va d’Alcanar a Portbou? I un ou!

(El Vicent Partal se’m va avançar -i és un orgull. Jo volia fer poesia i teoritzar poc. Però com que aquesta feina ja l’ha fet ell, llegiu-vos-el. Val molt la pena!)