Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

UN PAÍS QUE MAI FARAN

Continua l'espectacle de la política espanyola en la seva segona part, de la qual ja se sap el desenllaç: govern de continuïtat del règim amb els seus tres partits a […]

Josep Huguet
Josep Huguet 27/05/2016

Continua l'espectacle de la política espanyola en la seva segona part, de la qual ja se sap el desenllaç: govern de continuïtat del règim amb els seus tres partits a dins, o donant suport passiu des de fora. El terra de vots del Partit Popular és prou resistent malgrat la corrupció –o potser gràcies a la corrupció–; i la seva força social i electoral serà determinant per sempre a Espanya. Sota aquestes sigles o unes de refundades, la tendència conservadora i reaccionària predominarà sempre entre l'Espanya castellana rural i gerontocràtica, i en la urbana sobredimensionada de funcionaris de l'aparell central de l'Estat. Els pocs moviments en aquest bloc social dominant castellanoespanyol es produiran cap a opcions de recanvi, com va ser el PSOE de González i Guerra, i ara és Ciudadanos de Rivera. Decoració de centre liberal per amagar l'ADN profundament falangista de les dues cúpules partidistes. ADN estatalista, jacobí, supremacista castellà, regat pels interessos de l'economia extractiva i oligopòlica predominant a la Gran Castella./

En aquest panorama l'única novetat relativa és l'aparició de Podemos i la seva capacitat, fins ara, d'aliar-se en diversos territoris amb forces federalistes. És clar que un elector espanyol progressista s'agafarà com a un clau roent a aquesta alternativa. No li queda res més. I amb la confluència amb Izquierda Unida es recupera l'únic fil roig que travessava Espanya totes les dècades d'aquesta Restauració. Una Izquierda que en el seu passiu hi figura l'esclerosi ideològica i la manca d'autocrítica a les arrels autoritàries d'un segment important del comunisme. I en l'actiu, ser l'única opció espanyola que potser paradoxalment ha aguantat la flama de la radicalitat democràtica, i en línies generals no s'ha doblegat davant els oligopolis ni la corrupció./

Admiro sincerament i em solidaritzo amb tota aquella gent que ha perseverat tants anys a la Gran Castella en condicions molt adverses. Però, ara, la millor manera d'exercir la fraternitat amb les classes populars d'Espanya és promoure l'emancipació nacional de Catalunya, que alhora serà social i democràtica. Per tot això, les forces progressistes i sobiranistes han de presentar-se davant de les properes eleccions espanyoles amb un programa social i democràtic complet on es destaquin aquells elements emblemàtics que han estat impulsats des del Parlament o des del govern de Catalunya i han estat sistemàticament tombats per l'actual govern del PP i en bona part pels anteriors del PSOE. Propostes per gaudir d'una democràcia de qualitat: llei de memòria històrica, igualtat home-dona… Lleis de rescat social: habitatge, pobresa energètica, impostos sobre bancs… Lleis del benestar: educació, salut… Lleis ambientals: impost sobre nuclears, aigua de l'Ebre… Lleis de protecció de la llengua catalana: cine, justícia, consum… Lleis viables a Catalunya, no a Espanya./

Per tant, el 26-J, com a màxim, Podemos superarà el PSOE en vots i/o escons. Però això serà totalment irrellevant de cara a provocar el canvi constitucional i en la correlació de forces econòmiques i socials. Per això, l'únic detonant que pot ajudar a una força de vocació revolucionària com Podemos és la deconstrucció de l'Estat que des de Felip II va saber teixir l'aliança estratègica entre les classes dominants castellanes i una part important de la base social popular, un cop vençudes les resistències burgeses i liberals, i ja no diguem obreres o pageses. L'emancipació catalana i la pèrdua del 16% de la població espanyola, del 19% del seu PIB, del 26 % de les exportacions, del 33% de la recerca, etc., farà saltar pels aires un miratge que permet la continuïtat de l'hegemonia de la casta: tenir un nombre de funcionaris i de serveis propis de país socialdemòcrata gràcies a l'espoli que Catalunya, València i Balears reben, i que situen les seves poblacions entre les pitjors ateses d'Europa per l'estat del benestar en termes relatius al grau d'esforç fiscal que fan./

Els autonomistes del PSOE valencians i mallorquins s'han adonat del que els ve a sobre quan Catalunya s'emancipi: un dèficit fiscal encara més inassumible que abocarà Espanya a atiar dos nous processos cap a repúbliques emancipades. O repensar-se de cap a baix per repartir càrregues i decisions: i això vol dir desmuntar Madrid i tota la seva parafernàlia de poder de classe. Aquí és on Podemos, ja sense Catalunya a Espanya, té alguna chance. Mentrestant, aquí estem en un país que ja anem fent. I allà, en un país que mai faran.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/968852-un-pais-que-mai-faran.html

Relacionats