No pot ser. No pot ser el que està succeint en aquest país. Encara ara me'n faig creus de la nostra existència com a poble, i cada dia descobreixo més el per què de la nostra desgràcia endèmica. No pot ser ni es pot permetre el que va passar ahir a l'Audiència de Barcelona amb el cas Pallerols, perquè tal i com han denunciat els dirigents d'ERC 'en casos de malversació de fons públics, en lloc d'acords amb la fiscalia, hi hauria d'haver sentències judicials'. No pot ser que aquest politicot que s'ha passat la vida demanant un ministeri a Madrid, mentre ha posat totes les traves possibles als anhels de llibertat del seu propi poble, quedi immune després d'aquest escàndol que afecta el seu partit. No pot ser que en aquest país es desnonin a persones humanes o es salvin bancs que han actuat de manera perversa amb els seus clients i no es castiguin moralment a corruptes per malversar fons públics.
Societat catòlica vs societat protestant, aquest és el nostre drama, el drama d'un país que amb el seu característic seny ordenador noucentista volia ser l'Holanda del Mediterrani, però tres segles subjugats per uns professionals de la pocatraça, hem acabat mentalment sent com ells. O potser és que també ja ho som una mica així? Som una societat campiona en el perdó vergonyant i la picaresca, experts en fer bombolles i inflar el sector públic, som uns deixats que hem destrossat les costes marítimes per portar a perdedors del nord perquè rebentin de sangria mentre fan turisme de baixa estofa. Som així o ens hi hem fet? Volem ser un país civilitzat i equilibrat del Mediterrani, o fer les coses a trompicons i aixecar una barricada en cada dilema que se'ns presenta? En tot cas, fins que no marxem d'aquest tuguri de mal viure anomenat Espanya, no tindrem, almenys, l'oportunitat d'endreçar tota aquesta porqueria i demostrar la nostra singularitat ja sense excuses. Mentrestant, que Déu perdoni aquesta gentola que juga amb la dignitat d'un país i els seus representants polítics, perquè jo no ho puc fer. Quin fàstic que em fan!
