Aquest article no tracta de política. Aquest article no parla de l'educació, ni de la cultura, ni de res fàcil de tractar. Així doncs, abstingueu-vos aquells que vulgueu el de sempre.
Aquest és un exercici de destil·lació dels somnis d'un servidor, un esforç per materialitzar un fugaç ideal en paraules. Un exercici perillós, el seu resultat només pot esser subjectiu.
I és que resulta…resulta que soc un il·lús somniador. Crec en un món que bascula sobre una sola pedra, un món en que el més important és l'amor. L'amor en totes les seves formes: fraternal, paternal, romàntic, al proïsme, adolescent, madur, etc.
Abans de que comencin a riure, a creure que es tracta de l'ideal d'un pobre jove, els hi vull fer conèixer un estudi. L'anomenat Grant Study*, fet per la Harvard Medical School, un dels estudis longitudinals més importants fets mai (75 anys de seguiment dels subjectes, tota una vida). Aquest estudi sobre el desenvolupament adult ha arribat a una important revelació: Al final, l'amor es tot el que importa. No importen els diners, no importa l'èxit, no importa rés més que les relacions humanes. Res és més valuós que la connexió real i sincera entre els individus. Res marca més a un infant que l'amor dels seus pares. Res és tant sa per un jove i un adult com uns cercle d'amics íntims. I sobre tot, res importa més al final d'una vida com haver trobat algú amb qui compartir-la.
Així doncs, sabent tot això, tinguen la clau de volta de la felicitat humana, per quin motiu no comencem a replantejar-nos la nostre forma d'encarar la vida?
Per quin motiu seguim posant el jo per davant del nosaltres? Per quin motiu les ambicions personals trenquen els projectes col·lectius? Per quin motiu seguim reprimint els nostres sentiments? Per quin motiu ens neguem a connectar de forma sincera amb els demès? Per quin motiu no ho apartem tot i reconeixem de forma sincera que no hi ha res que ens convingui més com tenir a algú al costat que ens entengui, ens recolzi, cregui amb nosaltres i, a la fi, ens estimi?
Perquè, senyors, les meves ambicions, els meus somnis, els meus talents, tot el que tinc a dintre s'inflamem i creixen sense control quan tinc a algú al costat. Perquè els èxits només tenen sentit si es poden compartir.
El replantejament dels objectius d'una vida re-enfocada a l'amor no ha d'espantar. No suposa en cap cas deixar de banda la vida professional, ni l'acadèmica. No suposa allunyar els somnis de succés, no és un món sense triomfadors. Ans al contrari, aquelles persones que han tingut unes relacions sanes d'infants són més propicies a l'èxit. Aquells adults amb una relació de parella satisfactòria tendeixen a tenir unes carreres professionals més brillants.
Centrar-se en l'amor propicia l'èxit. Però és més, hem d'entendre que l'amor és en ell mateix el major èxit que pot existir. De l'amor depèn tot el demès, així de simple.
I és que jo, que soc un ambiciós per naturalesa, que soc un individu amb un ego tan gran que crec que puc ser tot el que em proposi; Jo, aquest subjecte individualista, renegaria de tot per despertar-me cada dia al costat de qui estimo, ho tiraria tot per la borda per una vida feliçment mediocre.
Així doncs, els hi demano de genolls, els hi imploro: estimin, estimin tot el que puguin, estimin sincerament, però també deixin estimar-se. Per què estem en aquest món si no és per això, per què vivim si no és per ser feliços.
No esperin a demà, estimin avui.
* http://www.thedailybeast.com/articles/2012/11/07/what-harvard-s-grant-study-reveals-about-happiness-and-life.html
