Dilluns, 28 de setembre de 2020 - Edició 795
La República

Un gran error de Podemos: el menyspreu del valencianisme, per Enric Gil

Al País Valencià, PODEMOS ha sigut la força política menys votada de les que han aconseguit representació en les Corts Valencianes el passat 24M: el PP, el PSPV-PSOE, COMPROMÍS i inclús CIUDADANOS l'han superat en nombre de […]

Avatar
Plataforma pel Dret a Decidir - País Valencià PDaD 05/06/2015

Al País Valencià, PODEMOS ha sigut la força política menys votada de les que han aconseguit representació en les Corts Valencianes el passat 24M: el PP, el PSPV-PSOE, COMPROMÍS i inclús CIUDADANOS l'han superat en nombre de vots. Si tenim en compte les altes expectatives que tenien, és molt dubtós que els seus militants i simpatitzants estiguen satisfets d'un resultat així. Dins del camp de les forces  progressistes, PODEMOS ha estat superat amb escreix per COMPROMÍS: concretament, la formació valenciana ha obtingut 173.058 vots i 6 escons més que la de Pablo Iglesias. Quina és la raó d'aquesta diferència tan accentuada? Sens dubte en poden haver moltes, però ací ens centrarem en una que considerem de gran importància. Concretament, la tesi que defensarem en aquest article és que COMPROMÍS té una visió molt més completa i inclusiva de la democràcia i dels drets humans, ja que és un partit que defensa, al mateix temps, els drets socials i els drets culturals/nacionals dels valencians.

Per contra, PODEMOS, si bé l'encerta a l'hora de lligar democràcia i drets socials, limita greument el seu potencial rupturista en no prendre una postura clara respecte de totes aquelles qüestions que tenen a veure amb el caràcter plurinacional de l'Estat espanyol. Això s'ha traduït, al País Valencià, en un menyspreu del valencianisme que li ha passat factura electoralment parlant (valencianisme del qual COMPROMÍS és, precisament, un dels hereus i representants polítics).

Per què PODEMOS ha menyspreat el valencianisme? Hi hauria dues possibles explicacions per a aquest menyspreu, una de superficial i una altra de més profunda. L'explicació més superficial (però no per això falsa) seria la que vincularia l'“avalencianisme” de PODEMOSamb una estratègia electoral ben meditada. Dita estratègia electoral tindria una finalitat: arribar a les institucions per governar-les al més ràpidament possible; i un mitjà per aconseguir-ho: evitar prendre una posició molt clara i definida en totes aquelles qüestions que siguen menys susceptibles de suscitar amplis consensos socials. Dit d'una altra manera: els posicionaments nítids i contundents de PODEMOS en temes polèmics impedirien que la gent més de dreta i conservadora els votara. Per tant, era necessari evitar-los (tals tipus de posicionaments controvertits) si volien ocupar la centralitat del tauler polític, i no els seus marges. Això, aplicat al context valencià, volia dir: convertir tot allò relacionat amb la qüestió nacional valenciana en un tema tabú[1], i centrar-se gairebé exclusivament en la defensa dels drets socials. ¡Com si no es pogueren defensar ambdós tipus de drets alhora, tal i com ha fet COMPROMÍS (i també la candidatura ACORD CIUTADÀ, malauradament fora de les Corts, o les CUP, que ja han aconseguit entrar en alguns ajuntaments valencians)! L'autocensura “avalencianista” en PODEMOS ha tingut diverses exemplificacions, algunes de les quals bastant ridícules:

-Els múltiples casos d'interrupció a aquells participants de les reunions del cercles que gosaven expressar-se en valencià (el tristament cèlebre: “¡En castellano, por favor!”).

-La participació en el partit, incloent la presència en els seus càrrecs directius, de persones amb evidents prejudicis anticatalanistes.

-La no inclusió de cap referència a la defensa dels drets lingüístics dels valencians catalanoparlants en els documents polítics i organitzatius de cap dels equips que competiren per la direcció del partit al País Valencià (tampoc en el de la candidatura presumptament “crítica” representada per Entre tots podem). Els membres de l'equipConstruint País fórem els únics que adoptàrem un compromís clar al respecte[2].

-Repetició dels tòpics sobre el bilingüisme i el multiculturalisme o mestisatge cultural dels valencians, emprats com a excusa per no comprometre's en la defensa de la llengua en situació més precària al País Valencià, que no és altra que la catalana.

-L'ús desacomplexat de la denominació reaccionària “Comunitat Valenciana”, censura de la denominació progressista “País Valencià”, circumloquis absurds per tal de no emprar ni una expressió ni l'altra (“els ciutadans de les províncies d'Alacant, València i Castelló”) o no utilitzar directament cap designació territorial (com a la seua pàgina de facebook, anomenada simplement PODEM/PODEMOS).

Però la gent de PODEMOS al País Valencià ha pogut comprovar, amb els resultats d'aquestes eleccions autonòmiques, com de limitada era aquesta estratègia electoral: el 24M ha servit per mostrar-nos, a tots els valencians (també a ells!), que quan despertàrem del malson de 20 anys de governs del PP, el valencianisme, com el dinosaure del famós microrelat d'Augusto Monterroso, encara estava allí. O millor dit: si hem pogut despertar d'aquest malson ha sigut precisament perquè el valencianisme sempre ha estat ahí, mai se n'ha anat del tot. Un valencianisme que s'ha traduït no només en els 452.654 vots de COMPROMÍS, sinó també en els 106.047 d'ACORD CIUTADÀ, l'altra candidatura “catalanista” a les Corts (sense oblidar els aconseguits per les CUP en algunes localitats). Les dues candidatures valencianistes a la Generalitat Valenciana han sumat un total de 558.701 vots, 53.515 més que el PSPV-PSOE (que n'ha obtingut 505.186), i 279.105 més que PODEMOS (quasi el doble!). Dit d'una altra manera: hi ha hagut 558.701 valencians (quasi el doble dels qui han votat a PODEMOS: recordem-ho!) als quals, si més no, no els ha importat donar el seu vot a candidatures innegablement compromeses en la construcció del País Valencià.

Fins ací l'explicació superficial, estratègica, del menyspreu al valencianisme per part de PODEMOS. Però hi ha una altra explicació, més profunda, més ideològica: es tracta de l'hegemonia que el nacionalisme espanyol té encara en aquesta formació. Lluny de representar cap postura políticament innovadora o rupturista, l' “avalencianisme” del partit d'Antonio Montiel no és més que una nova expressió de l'espanyolisme de sempre. Perquè únicament des de l'etnocentrisme espanyolista i des del sucursalisme es pot entendre el desconeixement i/o incomprensió que aquesta formació ha mostrat pel valencianisme: aquest no és un sentiment identitari, ni una obsessió patològica per discutir sobre símbols, banderes i noms (tal i com sembla donar a entendre Ferran Martínez), sinó un moviment polític, social i cultural que, des de la seua eclosió als anys 60 del s. XX (sense oblidar els seus antecedents republicans, i encara anteriors), ha estat sempre indestriablement lligat a la defensa dels valors democràtics i progressistes. Es podria dir que el valencianisme contemporani és la forma específicament valenciana de l'antifranquisme: aquesta és la seua aportació positiva, que diria Francesc Viadel . Per tant, en la mesura que el Règim del 78 és la continuació del franquisme amb mitjans (aparentment) democràtics, un partit que pretenga trencar amb el sistema polític de la Transició en terres valencianes es quedarà a mitjan camí si prescindeix de l'herència i de la vitalitat d'aquella “revolució tranquil•la” (en expressió de Toni Mollà) que va tindre en la figura de Joan Fuster el seu principal referent.

Aquest rebuig per part de PODEMOS del moviment valencianista és el que explica la seua estreta visió de la democràcia i dels drets humans. Una visió on no té cabuda un reconeixement clar i contundent dels drets lingüístics, culturals i nacionals dels valencians, a diferència del que passa amb les candidatures valencianistes COMPROMÍS, ACORD CIUTADÀ o les CUP (que comencen a obtenir, insistim, representació municipal també al País Valencià), que tenen per això un plantejament més ric i inclusiu. Concretament pel que fa COMPROMÍS, si bé és cert que aquesta formació no és explícitament independentista ni “pancatalanista” (com ho són ERPV o les CUP), el seu èxit ha demostrat que és possible fer, alhora, una defensa raonable dels drets socials i dels drets nacionals dels valencians, sense que això et convertesca necessàriament en un força minoritària, en els marges del tauler polític. En el seu moment, quan el partit encara s'estava construint, les persones que integràvem l'equip Construint País intentàrem valencianitzar PODEMOS, tot reivindicant també la possibilitat i la necessitat de defensar, al mateix temps, ambdós tipus de drets, sense renunciar a res. Però quan alguns ens adonàrem que una postura així, en el partit de Pablo Iglesias, era minoritària, decidírem fer un pas enrere. Tanmateix, ara hem vist com PODEMOS, defugint tota la temàtica “catalanista”, no ha aconseguit amb això situar-se en el centre d'aquest tauler, sinó precisament en els seus marges, i encara superat en vots per CIUDADANOS.

N'haurien d'aprendre, d'aquesta experiència, i reconéixer que qualsevol ruptura amb el Règim del 78 serà incompleta si no es qüestiona, també des del “centre” (i, per descomptat, des de les respectives sucursals), un dels seus trets ideològics bàsics: el nacionalisme espanyol. En aquest sentit, haurien de tindre en compte tres coses. Primer, que ells, sols, no podran acabar amb la Segona Restauració Borbònica: necessiten de la col•laboració de les diverses esquerres “perifèriques” (tal i com s'ha vist clarament en el cas valencià, però també en altres llocs). Segon, que totes les llibertats són solidàries: per això, ens cal no una ruptura, sinó diverses ruptures, no un procés constituent, sinó diversos processos contituents. I tercer, que el resultat de totes aquestes ruptures, d'aquesta pluralitat de processos constituents, no té per què tindre un únic resultat fixat d'avantmà (la sempiterna unitat d'Espanya). Això és una cosa que haurà de decidir cada poble.

Enric Gil Muñoz
Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià

 

 

[1]      Ja parlàrem d'aquest tema en un article anterior: http://www.vientosur.info/spip.php?article9726
 
 
3 VIADEL, FRANCESC, Valencianisme, l'aportació positiva, PUV, València, 2012. També podeu veure l'article: https://francescviadel.wordpress.com/2015/05/30/el-pais-valencia-i-laportacio-positiva-del-valencianisme/

Relacionats