Dimecres, 22 de setembre de 2021 - Edició 1154
La República

Un gran dia a Pristina

Avui ha estat un gran dia a Pristina. El Parlament ha proclamat la independència de Kosovo i durant tot el dia, la població ha ocupat el carrer de forma democràticament […]

Miquel Estruch
Miquel Estruch 18/02/2008
Avui ha estat un gran dia a Pristina. El Parlament ha proclamat la independència de Kosovo i durant tot el dia, la població ha ocupat el carrer de forma democràticament festiva.
 
Ha estat un periple llarg el d’aquest petit país balcànic. Amb les seves reivindicacions va esclatar un conflicte que va assolar tota la regió durant més d’una dècada. Hi ha hagut pel mig, molt de sofriment, molta destrucció de béns i de vides i s’han desfermats tempestes d’una violència tan extrema que ens han corprès.
 
Ens han servit a taula imatges crues de l’horror i hem sentit la força de l’odi i la vergonya de bufar cullera amb el cor encongit. 
Hem hagut d’abaixar la mirada, avergonyits per la feblesa dels nostres dirigents i la misèria moral de la hipocresia occidental. Hem vist capturar criminals de guerra que mai compensaran els seus crims, ni en les ànimes de les seves víctimes ni en els nostres ànims ferits.
 
Hem vist caure règims i proclamar-se independents diversos països de la zona. Un darrera l’altre, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Macedònia, Montenegro i el primer de tots en reclamar, invertint la dita, ha estat el darrer: Kosovo…,per fi.
 
Avui ha estat un gran dia a Pristina, però ningú podrà esborrar mai més dels ulls d’una generació sencera, la cara horrible de la maldat extrema, de la més crua de les misèries humanes: l’odi desfermat de la guerra.
 
Sento una gran alegria i una fonda tristesa. Sento una sana enveja i una profunda compassió. Sento ràbia i vergonya, por i esperança en una barreja feta de sentiments enfrontats.
 
Jo voldria tenir un gran dia com el de Pristina per al meu país, però no sé si podria suportar un preu semblant. Quin és el cost de la llibertat? Quant val una bandera?
Quant una vida? …i milions? A quin interès es descompta l’esperança en els mercats de futurs?
 
Jo no tinc respostes a tot això, ni sé qui les té. Jo només tinc preguntes i desigs, dubtes i anhels. L’ànsia de la llibertat és un poderós al·licient, però es tempera amb el condiment de la por. És per això que cerco en l’eina tosca de la democràcia les respostes als meus dubtes. Però…servirà de res?
 
El govern espanyol, amb el suport del seu propi partit i del primer partit de l’oposició, que plegats representen una majoria escandalosa de la societat espanyola, ja ha dit que no. Que no juga a aquest joc. No reconeixeran Kosovo de moment.
 
Reconeixerà Espanya algun dia el dret a la independència de Catalunya? O s’estimarà més jugar al joc de les tempestes?
 
Jo seguiré jugant la partida de la democràcia fins que totes les cartes estiguin damunt la taula. Llavors, veurem a quin joc juguen els altres i sabrem si ens tocarà plorar o riure.
 
Avui, però, ha estat un gran dia a Pristina. L’enhorabona!