Dijous, 29 d'octubre de 2020 - Edició 826
La República

Un estol de carronyaires

És extraordinari el nivell de mesquinesa i de baixesa moral del PSC-PSOE arran de la mort recent d’un dels seus, l’espanyolíssim Solé Tura. Aquest home, del qual s’afanyen calculadament a […]

Ricard Biel
Ricard Biel 07/12/2009

És extraordinari el nivell de mesquinesa i de baixesa moral del PSC-PSOE arran de la mort recent d’un dels seus, l’espanyolíssim Solé Tura. Aquest home, del qual s’afanyen calculadament a repetir fins a la sacietat, ara que veuen perill en l’onada imparable de l’independentisme, que va ser un dels “pares” de la Constitución, en comptes de dir la pura veritat, que en va ser l’executor i, executant-la, l’executor del poble català, ara té la sort de no poder-se veure utilitzat repugnantment per l’aparell del partit que defensava. No se m’acut, doncs, que ningú pugui passar per aquesta vida amb més patetisme que el de Solé Tura, havent treballat en contra de la llibertat d’un poble creient-se honestament que ho ha fet per la seva llibertat i, per si fos poc, havent treballat —vull creure— per uns ideals socialistes que els seus col·legues de partit no només es passen pel folre sinó que els utilitzen com a esquer per a ignorants per tal de fer política en el sentit contrari al socialisme fins al punt que, per poder continuar amb la comèdia ara que veuen que se’ls acaba la bicoca, utilitzen hipòcritament la mort d’un dels seus per continuar aferrats a la mamella. Comprenc que és lleig deshonrar la memòria dels difunts, però encara ho és més no denunciar la hipocresia. Cadascú tindrà la memòria que s’haurà guanyat, i cal concloure que Solé Tura va ser un gran titella. Al capdavall, més babau i tot que el poble que va ajudar a esclafar constitucionalment.

És escandalós el tractament allargat i insistent que estan fent els mitjans, començant per TV3, de la mort de Solé Tura. Fa sentir autèntica vergonya de la condició humana. Aprofitar la mort d’algú que t’importa un rave i fer veure que estàs profundament afectat, únicament per crear vincles afectius amb el sentimental i ignorant populatxo català amb l’objectiu, en definitiva, d’aturar com sigui l’ara creixent independentisme, i tot per poder continuar amorrat a la menjadora que suposa als polítics catalans la submissió sota la bota espanyola del poble a qui representa que representen, seria de judici sumaríssim en un país mínimament civilitzat.

Esquerra naturalment calla perquè el difunt era sociata. Però compte, perquè defensa de manera inconfessable al capdavall els mateixos interessos inconfessables de Solé Tura, és a dir, l’unionisme. Esquerra és tan espanyolista com Solé Tura, del moment que és un partit per al qual continuar vivint amb el benestar del nou-ric passa per oposar-se a la independència, tal com va demostrar al parlament votant contra el dret a l’autodeterminació, cosa que per cert va motivar les consultes populars —aquestes que Esquerra ara pretén que han estat iniciativa seva des del primer dia.

I és que tots els partits actuals de l’arc parlamentari, tots, absolutament tots i sense excepció són unionistes, o sigui espanyolistes, i naturalment no pas per raons ideològiques, sinó de cotxe oficial i de butxaca. Per això ara Esquerra juga a dues bandes. Per un costat ficant cullerada amb les consultes independentistes per veure si encara piquen incauts, i per l’altre celebrant a l’ombra, igual que els sociates, la mort de Solé Tura en tant que el PSC-PSOE a través, entre d’altres, del seu principal tentacle mediàtic, TV3, els fa la feina d’elogiar a tort i a dret l’Estatutet i la sagrada Constitución, tot allò tan unionista, tan espanyol i que els va tan bé per poder continuar fent veure que ho canvien tot, però perquè res no canviï. Compte, doncs, independentistes, perquè per fer-se realment efectiu el nostre notable creixement, aquest s’ha de veure cristal·litzat en l’elecció del partit polític correcte al parlament l’any que ve. Ho diré més clar: l’independentista que votarà SÍ a la consulta per la independència però que després votarà CiU o Esquerra, que sàpiga que haurà votat NO a la consulta. I encara ho poliré més per si algú no m’ha entès: ara mateix és evident que l’independentisme només podrà votar per a Reagrupament. Per sort.

I a continuació us adjunto una notícia agradable i d’interès per a tota persona amant de la cultura i de la llibertat. El breu article me l’envia perquè en faci difusió una bona amiga, l’esplèndida actriu Araceli Bruch:

El regnat de Rodoreda

Que Rodoreda regna al cor de milions de lectors és un fet incontestable. Els que enyorem la seva veu, ara podrem sentir la d’alguns dels seus personatges en boca d’una dotzena d’estimables actrius de reconegut prestigi, en un doble cedé nou de trinca, que guarneix els aparadors nadalencs amb una inquietant portada tant o més negre que els temps que corren. L’encert en la tria d’actrius, la majoria d’elles (no sé si totes) velles intèrprets de l’obra rodorediana (tot i alguna absència prou significativa) contrasta amb l’elecció d’un títol: Dotze dames i una Reina, d’un cortesà que esgarrifa. Llàstima que, per bé o per mal, Rodoreda no ho pugui veure, perquè ben segur que s’hi faria un fart de riure. Certament, fa una mica d’angúnia que el responsable del projecte desmereixi l’esperit republicà de la gran Rodoreda. Coses que passen en una època on tot s’hi val, en terres com la nostra on regna el desconcert i on qualsevol treu pit per entrar a Palau per qualsevol gatera.

Trenta anys enrere, tot just encetada l’enganyifa de la Transició, Mercè Rodoreda tancava amb pany i forrellat un llarg exili per acampar a Romanyà de la Selva, antiga terra de druides. No sé sap ben bé com, una colla de Bruixes de dol va arribar al cor de Les Gavarres per demanar a la vella druïdessa un cistell de contes i fer-ne un ritual màgic al cim de l’escenari del Romea. Hi havia poetes i músiques, dones d’aigua i dones orquestra, recitant esperitades els conjurs de Rodoreda. I ves per on, alguns d’ells ara tornen en la veu pulcra i destil·lada de dotze dames i una reina. Caram, com han canviat els temps! Encara sort que al nostre vell país, fart de ser malmenat per reis forans, tip de ser escarnit per corts forasteres, comença a treure pit l’esperit republicà més genuí.

I perquè no sigui dit que enmig de tants oblits obviem la nostra tradició: que Santa Llúcia ens il·lumini el dia 13 a tots nosaltres i a les nostres nobles lletres. Amén!!

Araceli Bruch Pla

Relacionats