Dilluns, 25 de maig de 2020 - Edició 669
La República

Un dia arribarà

El gran disbarat amb el que el Gobern Central ha sotmès Catalunya i als catalans algun dia ha de tenir la seva assumpció de responsabilitats. S’haurà d’anar més enllà de, […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 18/01/2018

El gran disbarat amb el que el Gobern Central ha sotmès Catalunya i als catalans algun dia ha de tenir la seva assumpció de responsabilitats. S’haurà d’anar més enllà de, quatre mesos desprès, fer desaparèixer, amb menys soroll mediàtic que el «a por ellos !» de quan van arribar, els milers d’agents de les forces de seguretat de l’Estat «extres» que van invadir els nostres carrers i pobles, per a prohibir, de totes totes, el referèndum de l’1-O -què el més difícil és demostrar que no es va fer-, per intimidar, atemorir i crear dubtes -no amb arguments diferents dels ja posats damunt la taula, precisament- entre la nostra ciutadania. S’haurà de demostrar si això calia o hi havia una altra manera d’intentar sufocar el foc encés.

Algun dia España, millor dit el govern del PP, haurà de rendir comptes de com la única manera de salvar “la unidad” ha estat equiparant la desobediència pacífica amb rebel·lió violenta, posant sota amenaça a càrrecs electes, a mitjans d’informació i comunicació, a la ciutadania en general, a garrotades, amb querelles, judicis i presons, només per pensar diferent, per expressar políticament el que cívicament reclama i reivindica una bona meitat de catalans. S’haurà d’explicar molt be la presa del Parlament i el cessament, amb presó o exili, del Govern de la Generalitat, a l’aixoplug d’un enigmàtic art.155 de la Constitución Española, i la utilització d’aquest fins als límits totalment devastadors i arrasadors en que s’està aplicant.

Un dia arribarà que algú, i alguns, s’hauran d’avergonyir de no haver sabut resoldre un conflicte estructural de la manera més natural i racional. El mateix dia en què algú haurà de dir a la societat espanyola la veritat, el perquè des d’aquell 2006 en que el PP, llavors

a l’oposició, es va dedicar a recollir firmes per tot España en contra de l’Estatut presentat pel Parlament, refrendat pel Congreso de los Diputados, a la vegada que, per argumentar millor, va aprofitar per llençar pestes en contra dels catalans que, per seguir mantenint vots, no ha rectificat, ans el contrari, infectant fins l’últim racó de l’Estat i anant esquerdant el què els catalans, de la manera més natural, sempre hem anat cuidant.

El dia ha d’arribar en que llençar més brutícia en contra Catalunya i els catalans ja no serveixi per aguantar les poltrones del poder i quedin a primera vista els propis pecats i es vagin enllestint carpetes obertes i resolent els, encara presumptes, delictes.

Tot plegat, aquest temps, els haurà servit per desviar la atenció sobre la gran xacra que te España, amb l’aval dels que s’han volgut creure el discurs enverinat, malèvol i fals de qui el que menys li preocupa és el benestar del conjunt d’espanyols.

És cert que, fins que arribi aquest dia, tot el que s’ha fet, tot el mal que s’ha infringit, tan a nivell personal, com social, com institucional, com estructural, com identitari, serà verdaderament difícil poder restituir, ni compensar… ni oblidar.

 

Relacionats