Dilluns, 20 de setembre de 2021 - Edició 1151
La República

Un altre Show de Truman

És extraordinària la mà trencada que té en especial el PSC, o sigui el PSOE, per entabanar la seva massa de votants potencials. Només cal veure l’estil propagandístic que gasten. […]

Ricard Biel
Ricard Biel 17/02/2008

És extraordinària la mà trencada que té en especial el PSC, o sigui el PSOE, per entabanar la seva massa de votants potencials. Només cal veure l’estil propagandístic que gasten. Allò que a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat li provoca vergonya aliena és justament el que funciona a aquesta coalició espanyola amb seu a Catalunya. Perquè, més enllà de la qüestió estrictament política, és trist haver de reconèixer que els resultats que obtenen dels seus recursos propagandístics suposen la prova del nou de la ruqueria col·lectiva. El PSOE és en política el que un anunci clàssic de detergent és en televisió, és a dir tot un èxit vergonyós, un autèntic drama per a la humanitat. El seu missatge és sempre clar per a tothom, d’una claredat no cal dir que demagògica, i com que en principi tot major d’edat en situació legal pot votar, per això funciona a la perfecció. La massa no entén de subtileses, i la ignorància sempre és font de susceptibilitats, de manera que com més clar és el missatge més adhesions genera perquè més s’entén, i allò que s’entén és assumit com a veritat per l’ignorant, per al qual la resta són punyetes. La condició humana és així de trista, que hi farem. Tant de bo aquestes consideracions fossin producte de la meva pruïja per tot aquell que no pensi com jo, perquè significaria que hi hauria esperança que les coses canviessin algun dia. Però no. La manipulació del poder sobre el col·lectiu ha existit, existeix i existirà sempre, i cada cop, si pot, amb més eficàcia atesos els potents mitjans de difusió sota el seu control que permeten que la desinformació arribi a tothom.

He de confessar que procuro no perdre’m les engalipades dels polítics, sobretot en època d’eleccions, que és quan són més saboroses. Practiquen amb sublimitat el que jo anomeno art de la lletjor. Qui em coneix no pot entendre com em pot agradar tant empassar-me tones d’aberració repetida, però m’encanta i no puc fer-hi més. Els meus coneguts em repeteixen, al meu parer amb ingenuïtat, "els polítics es pensen que som imbècils". Naturalment, no puc estar més d’acord en l’expressió estricta, però discrepo del to d’indignació, perquè no hi ha dubte que, en pensar que som imbècils, els polítics l’encerten de ple, altrament no ho pensarien i una part important d’ells no podria dedicar-se a la política. Per entendre per què ho pensen, només cal veure els rèdits que els donen les seves entabanades, i això per més que el poble els tingui en descrèdit i cregui veure’ls a venir. I no es tracta tant de la més que dubtosa eficàcia que pot tenir una campanya electoral, sinó del tarannà demagògic i populista del qual el PSOE n’és el màxim exponent, un tarannà que impregna els milions de cervells que veuen aquest partit com el bo de la pel·lícula i el PP com el dolent, i per cert que aquí a casa amb la impagable col·laboració de l’actual TV3. No hi fa res que nacionalment PSOE i PP siguin exactament el mateix, ni que socialment la pretesa esquerra espanyola defensi des del poder el capitalisme més pur i dur. Tampoc res no afecta que, malgrat les seves diferents respectives formes, en tant que partits espanyols el profit que ens aporten als catalans sigui si fa no fa idèntic. Res, per a un considerable gruix de gent, d’aquí i d’allà, el PSOE seguirà sent sempre el partit dels treballadors. No sembla importar gens el que demostri amb els fets el partit ni que, per una vergonya de la qual no van sobrats, ja ni els seus propis càrrecs no gosin parlar en aquests termes proletaris. El PSOE ha sembrat tant i tan bé la seva mentida que, encara que ara li agafés un sobtós atac d’honestedat i s’ho proposés, no aconseguiria desmentir la pròpia comèdia. I mentrestant, els catalans, ben distretament implicats en el vulgar espectacle de l’espanyolitat, deixem que se’ns dilueixi miserablement la nostra catalanitat. Perquè per a nosaltres són faves comptades: a més espanyolitat, menys catalanitat. Com més parlem de PSOE i PP, que és el que en aquest article m’he vist obligat a fer per defensar el contrari, menys parlar de política en clau catalanocèntrica. Com al títol d’una novel·la de Pedrolo: ens enterrem en els fonaments.