Diumenge, 25 de juliol de 2021 - Edició 1095
La República

Un acròstic per acomiadar Espanya

I jo que ja tenia l’últim article abans de les vacances d’estiu ben enllestit, jo que estava tan tranquil•let un vespre de dilluns a casa, i el Twitter comença a […]

Roc Casagran
Roc Casagran 29/06/2010

I jo que ja tenia l’últim article abans de les vacances d’estiu ben enllestit, jo que estava tan tranquil•let un vespre de dilluns a casa, i el Twitter comença a bullir amb la sentència dels amics del Tribunal Constitucional espanyol.

No diguis res, Roc, que t’esveres, que ens coneixem, Roc, estigues tranquil, tingues seny, la rauxa és cosa d’eixelebrats, que ja no tens quinze anys, carai, va, vinga, d’acord, penja l’estelada al balcó, però això i prou, eh, i a dormir d’hora.

De fet potser hauria estat millor, però mira, no em sé quedar calladet. Els símbols són poètics —ja tinc l’estelada onejant— i l’humor és un bon recurs —em conformo amb la piulada de l’Adrià Serra: Proposta de nou redactat de l’Estatut: “Catalunya és una mansió (playboy)”—, però la mala llet bé que l’he de vomitar per alguna banda, oi?

Em trauré la màscara, la cuirassa, l’artifici i les metàfores i ho diré clar: m’encanta que s’hagin carregat l’estatutet. Jo sóc d’aquells que hi vaig votar en contra, i ben convençut, a més a més.

Però la majoria dels catalans van optar pel sí. Què hi farem, això és la democràcia, oi? Si som un país de cadellets crèduls, si som una colla de nens que demanem permís per anar al lavabo, no faré pas jo solet la revolució, com podeu comprendre.

En fi, que em vaig resignar, i vaig calcular que ens esperaven, pel cap baix, trenta anys més d’autonomia (de merda). Però immediatament vaig canviar de parer: només calia donar temps a Espanya (al govern, als partits, a la justícia…) perquè el destrossés.

No em vaig equivocar. Tampoc diré que tingui gaire mèrit. Es veia a venir.

Doncs sí, finalment tenim l’estatutet nuet nuet. Li van treure la jaqueta. Li van robar el jersei. Li van estripar la samarreta. Li van arrencar els pantalons. El van deixar sense calçotets. El van depilar de cap a peus. I ara ens el tornen, escardalenc, moribund, pul•lulant erràtic enmig d’una nit siberiana, mullat per un pixum d’humiliació.

Èpicament el rebran alguns. Com un fill pròdig que torna a casa. L’abraçaran i diran que encara es pot salvar. Quatre fregues, unes pomadetes, molt d’amor, comprensió, una mica de repòs, i altre cop a córrer.

Només cal fer-li un cop d’ull, però. No tornarà a ser el mateix. Sempre malaltís, el perseguiran els malsons, a classe li faran el buit, al carrer la gent canviarà de vorera quan se’l creui. Serà un nen trist i desemparat.

Cal que algú els ho digui. Potser haurem de ser nosaltres. És millor que el matin i que es deixin de martingales. Que li fotin una injecció de cianur i santes pasqües. Eutanàsia activa.

Immediatament saltarà algú i em titllarà d’il•luminat. Em dirà, a l’estil Joan Ferran, que cal apostar pel federalisme, o encara millor, optarà per la versió Artur Mas, i em parlarà d’immaduresa. Au va!

Avui encara està més clar. Ni federalisme ni xino-xano. Bon vent i barca nova. Ha estat un plaer conèixer-te, Espanya, però nosaltres pirem. I si no ho has entès, llegeix l’acròstic que m’ha sortit per casualitat amb la primera lletra de cada paràgraf.