Des de fa uns dies, els quatre canals de Televisió de Catalunya tenen una emissió legal a Catalunya Nord, després d’anys d’arribar-hi amb el vist-i-plau de les autoritats, però sense cobertura legal. Ara que TV3 ja és, per fi, legal a la Catalunya Nord, cal tornar a qüestionar la política valenciana d’audiovisuals.
En una època en què hi ha la possibilitat de veure centenars de canals d’arreu del món, tant al televisor de casa com a través d’internet, és desfasada, antidemocràtica i retrògrada qualsevol política que pretengui prohibir els canals. El govern valencià, a més a més, no en té prou de tancar els repetidors de TV3 sinó que es nega a negociar i a revisar la seva política, malgrat la ILP “Per una televisió sense fronteres” i malgrat totes les campanyes, cíviques i institucionals, per resoldre el problema.
Ara, de fet, ja fa un any que va començar el problema de debò: el 17 de febrer feia un any que el País Valencià no rebia el senyal de TV3, el proppassat 18 de febrer, l’endemà de l’aniversari, 15000 (quinze mil) persones reclamaven TV3 en una manifestació que va omplir Castelló de la Plana per enèsima vegada.
Personalment, a mi m’agrada veure IB3 i m’agradaria poder veure Canal 9 (he vist algunes sèries i programes per internet), igual com fa més de 25 anys tots els valencians podien veure TV3, gràcies als repeidors pagats pels socis d’ACPV.
Perquè, al capdavall, seria artificial intentar crear fronteres mediàtiques entre els catalans, els valencians i els balears, perquè parlem la mateixa llengua des de fa prop de vuit segles.
