TRES MOTIUS I UN SENTIMENT: INDEPENDÈNCIA JA!

 Des de l’Onze de setembre d’enguany molta gent està intentant analitzar quin és el factor principal que va portar més gent que mai al carrer. Alguns apunten al fet que molta gent ha pogut constatar finalment que Espanya no té cap intenció ni voluntat de resoldre els greuges que pateix Catalunya i que el maltracte volgut, conscient i insultant al que ens sotmet l’estat no té aturador. Altres apunten a un aflorament del sentiment nacional davant les intencions anunciades pel PP d’efectuar una regressió democràtica en tota regla, recentralitzant competències, ofegant financerament el nostre autogovern i aplicant legislativament una negació de la identitat catalana. I un tercer grup ho atribueix a causes econòmiques, als efectes de la crisi, i al fet que davant d’una manca de solucions la gent ha “comprat” la idea que la independència comportarà automàticament prosperitat.
Normalment, les grans mobilitzacions espontànies obeeixen a tot un conjunt de factors. Ponderar el seu pes o esbrinar la seva relació causal amb l’esdeveniment en qüestió és una tasca difícil, només a l’abast de mostres demoscòpiques àmplies i ben plantejades. Però ja es veu que hi ha més interès a fer interpretacions lliures que a utilitzar el coneixement per treure’n l’entrellat. Potser el descrèdit en que ha caigut el “sindicat de les enquestes” n’és la causa…
La qüestió és que si s’ha d’interpretar, s’interpreta. Alguns “cavernícoles” de Madrid no tenen cap mirament en atribuir el creixement del sentiment independentista a un virus passatger provocat per la desesperació econòmica. I com que d’aquí a un any diuen que començarà a acabar la crisi això acabarà aviat. “Muerto el perro, muerta la ràbia”. I es queden tan amples.
Jo també m’apunto a interpretar, és gratis. Jo crec que cap de les tres explicacions és certa, i que el principal motiu que va provocar la major mobilització ciutadana mai vista a Catalunya és quan totes tres en posen en relació entre elles. Cap d’elles tenia la virtut d’aplegar la gran majoria social al que l’independentisme ha aspirat tota la vida, però un cop coincideixen en el temps, i dialoguen entre sí, es produeix l’efecte activador que faltava per mobilitzar el gruix social que va sortir al carrer fa tres mesos. La gent ha arribat a la conclusió que l’enemic que ens impedeix lluitar contra la crisi amb igualtat de condicions que la resta del món i el que ens anorrea com a col·lectiu nacional és el mateix, l’estat espanyol. Per això en vol marxar cames ajudeu-me.
I ells mentre tant segueixen sense entendre o voler entendre res. Es pensen que, com fa setanta-dos anys, això ho acabaran amb un cop de geni i amb les màgiques paraules: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Però aquest cop no s’acabarà la lluita fins que el país sigui independent.