Dilluns, 21 de juny de 2021 - Edició 1061
La República

Tres factors que expliquen les diferències entre la premsa gratuïta i la de pagament

El comportament de la premsa gratuïta és en diversos aspectes diferent al de la premsa de pagament (o tradicional), per la qual cosa el seu maneig en termes de planificació […]

Estanis Alcover i Martí
Estanis Alcover i Martí 23/01/2015

El comportament de la premsa gratuïta és en diversos aspectes diferent al de la premsa de pagament (o tradicional), per la qual cosa el seu maneig en termes de planificació ha de ser diferent, atesos els factors de distribució, segmentació i maneig editorial. Amb l’esclat de la premsa a mitjans de la dècada de 2000, existien més interrogants que certeses al voltant del seu futur, sobretot davant d’un món editorial que ja havia estat modificat per l’avanç dels mitjans a internet.

La fragmentació mediàtica propiciada d’aquesta evolució van fer pensar que l’èxit dels periòdics de lliure circulació tenia caducitat, sobretot en el benentès que el producte editorial no podia contenir les exigències que tenien les més importants sis columnes en els àmbits local o nacional.

No obstant això, el model ha evolucionat i avui els següents factors mostren el rumb que ha de tenir la premsa gratuïta respecte de la premsa tradicional (o de pagament)

  1. Diferents tipus de lectors

Arreu resulta comú que la premsa s’acomodi en dos segments distants entre si: d’una banda, títols clàssics, normalment editats a la capital, són consumits pels sectors econòmics, socials i culturals situats en el rang dels A, B i C +; d’altra banda, els periòdics impresos gratuïts, com 20Minutos o Metro, per citar-ne de grans, estan en les mans dels sectors populars, en els rangs dels D i E.

De manera similar succeeix amb la premsa especialitzada en finances o esports, els quals s’identifiquen més a les elits o a la base de la piràmide.

No obstant això, la premsa gratuïta, sobretot pels punts de distribució en els quals incideix, s’ha obert un canal que abans es trobava una mica més descuidat que està entre el C. És a dir, les capçaleres de proximitat (també dites sense cost, són generalment distribuïdes en punts de contacte en zones relatives a la classe mitja.

Pel que diem no és difícil trobar-se a primera hora del matí amb els títols més locals en les viles i ciutats de fora la capital i en tot el país, en indrets de distribució que eren bastions clàssics de la classe mitja d’aquestes poblacions.

  1. Diferent distribució

Poc ha canviat la premsa tradicional en els seus mecanismes de distribució vigents, que es recolzen en un sector tant tancat com el dels quiosquers, però també en sistemes de repartiment propi per a les subscripcions, així com de presència en locals tancats, una proporció de lliurament controlada i polítiques molt clares de subscripció.

Les xifres de “pass along” d’aquests periòdics solen ser molt estàndard, no varien gaire entre un títol i un altre, i els preus de portada no han canviat molt durant els més recents anys, i cap arriba als 2 euros, excepte el cap de setmana.

A més, la premsa tradicional sol reportar percentatges de devolució, el ​​que es refereix a tots els exemplars per dia que no van poder ser venuts, cosa que no li passa als diaris gratuïts, el per cent de devolució és zero, tots els diaris són lliurats i el seu “pass along” pot ser fins de set persones.

De la mateixa manera, la distribució de la premsa gratuïta es recolza en equips propis, que se situen, com ja he esmentat, en punts d’afluència, cantonades clau de la ciutat i comerços de proximitat.

L’anterior atribut li ha permès als equips comercials de la premsa gratuïta anar una mica més enllà del que representa un periòdic com a mitjà en si i és gràcies a aquest equip de distribució que han estat usats com a brigades per a campanyes de promoció de vendes de gran abast.

Tot el que hem dit se suma a un fet d’oportunitat per a la premsa gratuïta de la capital, i que es refereix al fet que, de mitjana, una persona inverteix entre 30 i 45 minuts diàriament (Sant Cugat-Barcelona o viceversa, per exemple)en els seus transports, el que representa un moment propici per lliurar un mitjà que l’acompanyarà durant el trajecte.

  1. Continguts d’una altra tonalitat

Els estàndards sobre els quals la premsa tradicional s’ha mogut des de fa dècades, no varien i probablement -amb un cert deix de injustícia- no es presten per a l’experimentació i la seva cobertura es centra en una exposició ortodoxa de notes informatives, reportatges, cròniques, així com articles d’opinió i anàlisi.

Estan estructurats en seccions, que van de la general, de la comunitat i estat, finances o negocis, internacional, esports, espectacles, cultura, així com una bona gamma de suplements especialitzats (ara bastant més minsa), i que això li dóna cos a un robust nombre de planes que difícilment una persona podrà llegir al 100 per cent en condicions normals, llevat que aquest sigui el seu treball.

Els gratuïts, per la seva banda, compten amb poques pàgines i no poden diagramar sobre la mateixa lògica, tot i que el diari 20 Minutos és el que més s’assembla al tradicional, encara que des d’una perspectiva lleugerament més lúdica i per a tots els públics.

Els gratuïts de comarques, cada vegada són més informatius i més complerts, alguns a més, ho combinen amb l’esperit d’una guia de ciutat (que atrau tots els membres de la família), sense deixar de mirar els esdeveniments de rellevància i l’actualitat més propera, però que sens dubte no respon igual a les clàssiques seccions de notícies, internacional, esports, etcètera del diari de la capital.

D’aquesta manera, és possible observar que la premsa gratuïta hauria de ser manejada pressupostàriament amb altres ulls, ja que no és el mateix tipus de premsa en pràcticament tots els terrenys, i a més ha fet forat on ja no es llegiria cap mena de premsa. En canvi, els publicistes encara se la miren de reüll, a ben segur que per desconeixement.

 

D’El Butlletí de l’AMIC