Dijous, 29 de setembre de 2022 - Edició 1526
La República

Tot arriba, Reagrupament

Des del principi, arribar al 28-N ha estat una carrera de fons per a l’independentisme, és a dir, per a Reagrupament. Perquè cal tenir pa a l’ull per no adonar-se […]

Ricard Biel 19/09/2010

Des del principi, arribar al 28-N ha estat una carrera de fons per a l’independentisme, és a dir, per a Reagrupament. Perquè cal tenir pa a l’ull per no adonar-se a aquestes altures que només Reagrupament representa l’eina adequada per alliberar un país que s’enfonsa, ja no pot esperar més i necessita ser operat pel millor doctor. N’hi ha de fet cap altre? No, i per tant creure en cap altra formació política actual és un suïcidi. Tot allò que no sigui donar suport a l’urna als de Carretero ens menarà a continuar donant corda a la impostació, a la comèdia, a la letal faramalla dels oportunistes, dels grimpaires de sempre, i que ara la salut de la nació ja no tolera. Clar i ras: qui a la tardor no voti Reagrupament estarà votant a favor d’Espanya, del seu tret de gràcia per a Catalunya. Per a la resta de partits, Solidaritat inclosa, la cursa no ha estat mai res més que una aspiració a la gestió d’engrunes, amb el benentès, naturalment, que aquesta aspiració no és més que una conseqüència d’allò que en realitat es pretén satisfer: la butxaca i l’ego. Cadascun posant més o menys èmfasi en cada aspecte.

Ara s’està veient que els escarafalls que han causat les crisis internes de Reagrupament, a llarg termini han estat molt beneficioses per a l’associació. I és que en una cursa de fons no t’has d’atabalar ni desmoralitzar per les contrarietats del dia a dia. Al contrari, les has de contemplar com una oportunitat per enfortir-te. Superar batalles posa a prova; si no t’enfonsa t’enforteix, i si t’enforteix t’acaba donant una credibilitat que no tindries si tot hagués estat un camí de roses. Reagrupament, doncs, és avui, a dos mesos de les eleccions, més fort que mai gràcies en bona mesura a les seves inevitables crisis. Per al dia clau serà fruita madura. Enhorabona. N’hi ha que porten dècades en política i no han madurat mai, i jo diria que no ho han fet entre altres coses perquè ningú no els ha retret els errors amb la mateixa bel·ligerància que ara es dispensa a l’autèntic independentisme. Són les misèries del país. Al dependentisme se li perdona tot; a l’independentisme de veritat, o sigui —insisteixo— a Reagrupament, se li nega fins l’aigua.

Però la constància en la coherència acostuma a tenir premi, i justament els errors durant el trajecte no afebleixen, al contrari: posen de relleu les nobles intencions d’un projecte i dels qui el duen a terme. Des del primer dia calia pensar que, lluny d’haver-hi cap rosa pel camí, per a Reagrupament, més que per a ningú altre, el camí estaria ple d’esbarzers. Les coses que valen la pena costen d’aconseguir, i tot el que ha depès de l’associació, vist amb la perspectiva que només dóna el temps ha anat de primera perquè s’han fet les coses prou bé. En canvi, tot allò que no estava a les mans de Reagrupament, l’ha perjudicat. Lògic. Calia comptar-hi. Calia ser molt ingenu, molt immadur per no preveure que no hi hauria pals a les rodes des de dintre i, naturalment, des de fora l’associació. Per tant, els de Carretero no tenen res a retreure’s.

La meva reflexió és determinista, atès que afirmo que des del principi estava anunciat fins on podria arribar Reagrupament, tenint en compte la balança entre la seva potencialitat i l’adversitat, o sigui els factors contra els quals no ha pogut mai lluitar sense perdre-hi alguna cosa. Gràcies a la seva admirable tasca, sens dubte al final de la cursa Reagrupament haurà pogut neutralitzar al màxim la confusió al cervell del ciutadà que haurà provocat Solidaritat, Esquerra i companyia. Haurà aconseguit, doncs, optimitzar la seva gestió, però no pas el seu objectiu de reagrupar tot l’independentisme, tal com el nom mateix de l’associació indica. Felicitats, doncs; és al màxim al que es podia aspirar. Perquè la raó, o, si es vol, el seny, mai no s’acaben imposant, sinó que es veuen aigualits, o massa sovint anul·lats per la ignorància i l’estupidesa d’aquells que curiosament s’omplen la boca de raó i de seny. Parlo, per exemple, dels assenyats que aquesta tardor faran que CiU guanyi folgadament. Sense comentaris.

El cert és que, sent realistes, la raó només acostuma a esgarrapar punts a l’estupidesa. Malauradament, aquest és un fet tant contrastable com trist en el tema que m’ocupa, sí, però també en general a la vida. Reagrupats, podeu dormir tranquils.