Diumenge, 20 de juny de 2021 - Edició 1060
La República

Torno a parlar d’Esquerra

Dic jo que deu ser per la mateixa raó que quan algú té mal d’estómac es veu que es cura menjant allioli que n’hi ha que opinen que, com a […]

Ricard Biel
Ricard Biel 03/09/2008

Dic jo que deu ser per la mateixa raó que quan algú té mal d’estómac es veu que es cura menjant allioli que n’hi ha que opinen que, com a independentista, jo hauria de dedicar també articles a partits no independentistes i deixar de furgar la nafra amb Esquerra. De fet, ironies a banda, reconec que al capdavall els he de donar la raó, ja que tractant-se ara mateix Esquerra d’un partit espanyolista, és veritat que no hi ha motiu pel qual parlar d’aquest partit i deixar de fer-ho de qualsevol altre del ventall parlamentari actual.

Però no. Perquè he dit nafra, oi? I passa que la resta de partits no són cap nafra, sinó espanyolistes per naturalesa o, si ho preferiu, una anomalia en ells mateixos pel feixisme inherent en tots els suposats colors dins l’espanyolisme. En canvi, si Esquerra no és, sinó que només una nafra és justament perquè li reconec una naturalesa diferent sense el problema que avui pateix. Dit altrament, a aquest partit li suposo un independentisme ara desaparegut, si més no fins al límit de la seva dissidència –lloada sigui. Per tant, sembla lògic que les meves crítiques vagin dirigides a aquella formació política de la qual espero alguna cosa i no em dediqui a perdre el temps parlant de les altres.

Sí, fa vergonya i tot haver d’argumentar el que acabo d’exposar, un raonament que pot entendre fins un nen de tres anys, i d’altra banda he de dir que no té cap importància allò del que jo parli o deixi de parlar. Aquesta no és la qüestió greument preocupant que m’ha empès a escriure aquest article. La qüestió rau en la constatació que fins i tot l’independentisme cau en el parany de la lluita estèril –llevat naturalment per a l’espanyolisme, que es frega les mans– entre partits, en comptes d’esmerçar les energies dialèctiques en direccions efectives per fer camí cap a l’alliberament. I és que mentre els partits, aquests instruments de què l’independentisme hauria de disposar per treballar per al seu objectiu, no siguin independentistes, no té cap sentit parlar-ne. Anant al moll de l’ós, hauríem d’entendre que parlar-ne equival a espanyolitzar-nos, a seguir-nos enredant en la teranyina espanyola, amb el seu sistema de partits ben espanyols o espanyolitzats. Equival a seguir sotmesos, doncs, al seu sistema, el qual, lluny de participar-hi com babaus en referir-nos-hi, els catalans no hauríem de reconèixer mentre treballem per poder un dia arribar a reconèixer el nostre. I amb això, el nostre estúpid entreteniment s’esdevé mentre el temps va passant tot jugant a favor d’Espanya. Perquè la dilació constant és l’arma més subtil i efectiva del nostre veí. Com més temps passa, més temps ens trobem dins l’Estat espanyol, i com més temps hi estem, més es dilueix la consciència nacional catalana. És a dir, com més –temps– estem espanyols, menys catalans som.

En fi, no tinc cap problema a parlar, posem, del populisme maquiavèl·lic del PSC; o d’aquesta presa de pèl nociva i covard anomenada CiU; o de la paràsita i insignificant ICV; o discutir en quina categoria psiquiàtrica caldria incloure la gent del PP. Puc fer-ho quan vulgueu. Però francament, us agrairia que m’ho estalviéssiu. Perquè no m’interessa parlar d’Espanya, i encara menys, si pot, dels seus col·laboracionistes catalans. O si més no m’interessa tant com jugar a la botifarra amb els amics un diumenge a la tarda. En canvi em motiva molt més, perquè simplement té sentit, dedicar el temps a treballar per la independència de la meva nació. I per això ara mateix s’ha de parlar només d’Esquerra, malgrat que, com deia Bartleby l’escrivent, el cèlebre personatge de Melville: “preferiria no fer-ho”.