Està vist que, periòdicament, tenim que tornar a parlar de la llengua. Les escomeses, només de caire polític, i la feble supervivència del català, malgrat els estatuts, lleis, normes per la seva protecció i aprenentatge, obliguen a tenir que fer-ho.
El cert és que amb l'ús del català a arreu que no sigui a les llars tothom s'hi pot ficar i el més greu és que, per una o mitja dotzena de persones que els hi ve de gust crear problemes on ni elles ni ningú mai n'han trobat, s'ha de veure obstaculitzat, o si més no alterat, el correcte camí en vers la normalització lingüística. Aquests casos, molt concrets, que de tant en tant surten son aprofitats pels partits polítics que sembla que tinguin com una de les seves raons de ser el combatre el que és qualsevol expressió que demostra que som un país diferent, començant per la manera de parlar.
Els continus entrebancs a la dita immersió lingüística a l'escola ja és un clàssic amb el que s'ha de comptar i tractar en el moment de mantenir i d'avançar en el que és un model d'èxit àmpliament reconegut.
De tots es sabut els atacs, més o menys directes, que, periòdicament, rep la nostra televisió, també per aquests determinats partits. Sort n'hem tingut que, des de la seva fundació, hagi hagut la hegemonia política que, com totes i arreu, te la seva part fosca però que en el nostre cas, i per això particularment, ha estat una assegurança. Amb la evolució política i l'aparició de noves formacions, de ben segur que sense el govern concret que ha representat la majoria social al país, a hores d'ara, potser no podríem parlar de «la nostra».
L'últim exemple és el de, per una persona que ves a saber el problema que va tenir, anul·lar, mitjançant el TSJC, regles sobre el protocol d'usos lingüístics de la Generalitat que recomana als treballadors de l'administració pública comunicar-se en català.
Talment dona la impressió de que el tema de la llengua és un moble que balla perquè hi ha un cargol que no acolla prou o un clau que no està del tot ben clavat.
