Dijous, 16 de setembre de 2021 - Edició 1148
La República

Tocar de peus a terra

  De que serveix omplir-nos la boca dels nostres drets i de demanar permís pel dret a decidir, o plantejar-ho d'una manera que no pugui dir el que en realitat […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 26/04/2013

 

De que serveix omplir-nos la boca dels nostres drets i de demanar permís pel dret a decidir, o plantejar-ho d'una manera que no pugui dir el que en realitat només pot dir, si desprès, tot i arribar a posar-se d'acord, tot queda en no més que paper mullat ?.

Tot i recordant el vergonyós numeret de l'Estatut del 2010 em ve a la memòria, una vegada més, que el Parlament aprovà la proposta del Nou Estatut el setembre-2005, fou acceptada a tràmit pel Congrés de Diputats el novembre-2005, que aquest l'aprovà el març-2006. Fou aprovat pel Senat el maig.2006 desprès d'una substancial modificació, que votaria en referèndum el poble de Catalunya el juny-2006 i el Rei sancionà la llei, que fou publicada com a llei orgànica al BOE el juliol-2006.

També cal refrescar la memòria en que, desprès dels posteriors recursos contra alguns dels seus articles presentats pel PP, pel Defensor del Pueblo i pels governs de les Comunitats Autònomes de Múrcia, La Rioja, Aragó, Ctat.Valenciana i Les Illes, i de la llastimosa inoperància del TC, desprès de més de 3 anys de deliberacions i més retallades, es produeix la definitiva sentència el juny-2010.

A propòsit, en aquesta sentencia hi ha una una resolució addicional tercera, relativa a infra-estructures, que desprès no s'ha complert i, fins i tot, ara ni es reconeix.

També reflexiono i veig que, quan s'arriba a un punt d'intent de negociació, es tracta, com a molt, d'igual manera els pocs que hi posen i tots els que reben. És clar que aquests veuen perillar la que és l'única caixa quan senten parlar de que un dels que hi posen més s'en vol anar o, si més no, vol re-negociar, i molt a la baixa, la seva aportació i solidaritat, i s'aferren amb ungles i dents a la indissolubilitat de l'España en la que només poden viure, sense arribar a plantejar-se valorar que no és això el que no permet desenvolupar-los. El llast històric, i assumit per ells, és l'esclavatge, primer a Castella i ara ja descaradament a Madrid. Qui està d'acord amb aquesta situació, amb que cadascú ha d'aportar el que pugui, el que vulgui o el que li obliguin, per allí fer un pot comú en el que, tots arrenglerats en una mateixa cua, vagin posant la ma, no li convindrà mai entendre una altra manera d'anar per la vida perquè així sap que viu… i viu millor.

I, finalment, veig que si, tampoc aquí, som capaços d'unir-nos en la manera de reivindicar un tracte just i equitatiu en la defensa de la nostra gent i del nostre país, allà no cal que facin més que deixar passar la ventada o el xàfec o, en un cas ja extrem, obrir la finestra del costat per fer veure que hi ha intenció de parlar. A aquestes alçades de la pel·lícula tothom hauria de saber que això no és més que marejar la perdiu i fer un temps que ningú en te massa per perdre. Es fa molt difícil albirar un canvi de guió, i més quan els guionistes, el director i els protagonistes son els mateixos i es tenen els papers ben per la ma. O sigui que,no cal que ens vulguin seguir fer combregar amb rodes de molí i que ens deixin tocar de peus a terra.

Publicat al http://www.reusdirecte.cat/