Diumenge, 25 de juliol de 2021 - Edició 1095
La República

Tinc un amic però no us en puc dir el nom

Tinc un amic però no us en puc dir el nom. Tinc un amic que treballa moltes hores cada dia, que comparteix pis, que somia en un futur millor, que […]

Roc Casagran
Roc Casagran 24/01/2011

Tinc un amic però no us en puc dir el nom. Tinc un amic que treballa moltes hores cada dia, que comparteix pis, que somia en un futur millor, que espera una princesa blava, que té por d’algunes coses, que troba a faltar la mare.

Tinc un amic que li agrada molt el futbol, i de vegades mirem el Barça junts, i ens ho passem bé i la felicitat se li escapa per sota el nas, perquè per uns instants el més important és que la piloteta entri i no hi ha res més que el preocupi. Però no us puc dir com es diu, el meu amic.

Tinc un amic que té la pell negra com el carbó, que va néixer a Gàmbia, i que un bon dia va pujar a una barcassa per anar-se a guanyar la vida a Europa, perquè amb el poc que li pagaven no en tenia prou per mantenir la família, i encara que sabia que s’hi jugava la vida, va decidir apostar-ho tot a una carta. Però no us puc dir el nom d’aquest amic.

Tinc un amic que va anar a petar a Tenerife després d’haver sobreviscut més d’una setmana a les batzegades de l’Atlàntic, que va ser detingut per la Guàrdia Civil, que va passar quaranta dies en un Centre d’Internament per a Immigrants, sense ni un cèntim per trucar i explicar als seus que era viu, que s’havia salvat de les urpes de l’oceà. Però no us puc dir com es diu.

Tinc un amic que després d’aquests quaranta dies de presó va ser enviat a la Península Ibèrica, i que per coses de l’atzar va acabar a la capital del món, també coneguda com Sabadell, dormint on podia, en pisos de mala mort, al carrer, en places deixades de la mà de déu, menjant el que arreplegava dels contenidors. Però, d’aquest amic, no us en puc dir el nom.

Tinc un amic que va tenir molta sort, i va conèixer bona gent que el va ajudar, que va trobar una feina i va saber mantenir-la amb l’esforç i la constància, que finalment va poder trucar a casa per anunciar que estava sa i estalvi, que ni el mar ni la Terra havien pogut tombar-lo. Però no us puc dir com es diu.

Tinc un amic que ja porta més de tres anys aquí, que té molta gent que se l’estima i el valora, que vol fer arrels entre nosaltres, i que ha aconseguit que l’empresa per la qual treballa li ofereixi un contracte gràcies al qual, esperava, li donessin el permís de residència i de treball, i per fi ser un més i no un ésser il·legal. Però no us en puc dir el nom, d’aquest amic.

No us puc dir el seu nom perquè malgrat el contracte, malgrat tenir entorn social, malgrat que no hagi fet mai mal a ningú, li han denegat el permís per motius sense cap ni peus, i li han dit que abans de quinze dies ha d’abandonar el territori “nacional”. I el meu amic té por. Molta por que algú sàpiga el seu nom i el puguin descobrir. Molta por que tots els seus esforços hagin estat en va. Molta por que li clavin una puntada de peu al cul i el retornin a Gàmbia. Molta por que aquest nostre primer món tan immaculat sigui capaç de tancar les comportes i enviar al fons del mar allò que alguns creuen que en sobra.

Tinc un amic però no us en puc dir el nom. Malauradament.