L’observatori televisiu del RivalPetit, amant dels partits de segona, la programació nocturna dels canals locals i el 59 segundos, no va deixar perdre la oportunitat de plantar-se davant de la tele per assistir a la lliçó de sabiduria del qui, sí amics és cert, és conegut pels periodistes esportius de la nació de Madrid com el “sabio de Hortaleza”.
Els deu minuts que va durar l’experiment, abans de que la meva txati em robés el comandament a distància esgrimint els drets humans com a excusa, van ser suficients per copsar l’insuperable avorriment i el nul interès del programa, basat en un format poc encertat. Amb els polítics pot funcionar ja que la gent pot tirar del “¿qué hay de lo mío?” per emplenar el temps, i el polític de torn pot deixar anar les seves fitxes apreses i redactades per gent de la capacitat intel·lectual d’un Pepe Blanco. Però això no serveix per un seleccinador nacional: inexplicablement i tot i la presència a la selecció de gent com Michel Salgado, la gent no creu tenir dret a sol·licitar al seleccionador un lloc a l’equip. Ni tan sols un lloc a l’expedició, com el que generosament paguem tots a aquest exemple de bilingüisme cosmopolita que respòn al nom de Manolo el del Bombo.
Tanmateix, aquella mateixa nit vaig tenir un somni, un somni que tal vegada pot contribuïr a fer realitat al de tots els espanyols de bé i que consisteix en què la Fúria faci “algo importante” en una competició de seleccions. El programa es deia “tengo un comentario para usted”. Només hi deixaven participar com a entrevistadors aquells qui acreditaven una forta olor coroporal a calçotet suat, a més d’una taxa d’alcoholèmia superior a 4. El micro que s’anava passant el públic entrevistador duia adherit un tros de barra de bar, i el presentador aquell monàrquic duia la cara pintada amb els colors de la bandera monàrquica.
El poble no perdonava i, en un ambient plè d’insults en el què era necessari pujar molt el tò de veu i iniciar totes les frases amb un “eeeeeeeeeeh” a l’hora que es picava insistentment el braç del paiu situat al costat, la gent censurava a Aragonés les seves alineacions, les seves convocatòries i els seus hàbits higiènics.
De sobte, un soci i accionista de la UD Levante, amb barba de sis dies i arruïnat per la crisi del totxo, es feia amb el control de la situació i declamava exhalant forts vapors de licors destil·lats a la pròpia banyera:
– Mister, usted cree que si como pronostica la prensa extranjera la crisis económica provocada por el sector del ladrillo con la ayuda de los sucesivos gobiernos dura más de cinco años y llegamos a unos niveles de miseria que combinados con la actual tasa de población inmigrante puedan favorecer la aparición de cracks resolutivos podremos soñar con hacer algo importante?
Aleshores es produïen uns breus moments de silenci, i de sobte tot el plató s’abraçava amb llàgrimes als ulls i, alhora que cridaven “Ejpaña, Ejpaña” tots els presents adquirien la ferma i íntima convicció de que el moment de la glòria de la Fúria està proper. Acte seguit, tots ells passaven a formar part a perpetuïtat del Tribunal Constitucional, i el somni segueix però el deixo aquí perquè el que ve ja no té gaire relació amb l’esport.
