Si entenem la guerra com el pitjor conflicte d’estat en el que es pot trobar un país, estarem tots d’acord que estem en guerra. Sense violència militar, però estem en guerra. Partits, jutges, mitjans de comunicació, cossos de seguretat i resta d’institucions públiques i privades espanyoles ens han declarat la guerra. Si tu, que estàs llegint aquestes línies, encara no ho tens clar, el millor que pots fer és deixar de llegir aquest article, però tingues clar que ens estan portant a tot el poble a un punt del que no ens podrem escapar.
M. Rajoy va fer un cop d’estat el 28 de novembre quan va destituir il·legalment el MHP Carles Puigdemont, emparant-se en l’aplicació de l’article 155 de Constitució Espanyola, acabat de treure dels fogons i al seu propi punt de sal.
El TC, que ja s’ha fen uns quants vestits a mida, va donar un cop d’estat contra Catalunya el 2010, arrabassant el dret dels ciutadans a decidir com governar-se votant un Estatut, que posteriorment va ser modificat de manera arbitrària pel propi tribunal. El TC ha donat aquest mes de gener un nou cop d’estat, ara contra la democràcia espanyola en el seu conjunt, en arrogar-se la decisió de permetre que un president de comunitat autònoma pugui ser investit o no, encara que els electors i el parlament democràticament escollit l’hagin triat. Dit d’una altra manera, votem el que votem, la darrera paraula haurà de satisfer els desitjos del TC, que la podrà modificar si ho considera adient.
La democràcia dins el territori espanyol ha mort. Això és vàlid pels que volem la independència i pels que no la volen, tant a Catalunya com a fora de Catalunya. El TC l’ha fulminat en obligar Carles Puigdemont a demanar permís a un jutge per poder ser investit. Qualsevol decisió del TC crea jurisprudència, i aquesta no és una excepció. Això significa que, en un futur, poden obligar de nou a un president de comunitat autònoma, del propi govern d’Espanya, o fins i tot alcaldes d’ajuntament, a demanar-los permís per ser investit, i fer-ho per qualsevol motiu que els pugui passar pel cap. Per que ho entengueu ràpidament, a partir d’ara els jutges podran vetar presidents electes. Ho dic encara més clar: el nostre vot a Espanya te menys valor que el d’una comunitat de propietaris.
A Espanya no hi ha separació de poders, el poder Executiu i el poder Judicial són la mateixa cosa. A Espanya, la Corona te el dret constitucional a vetar el que ha decidit el poble de Catalunya. Un país al qual les decisions del poble no són respectades és un país totalitari. Un país totalitari que a més a més imparteix la justícia com més li convé és una dictadura. Un país dictatorial que a més a més pren decisions injustes contra gent normal és una tirania. Una tirania a on la seva pròpia gent aplaudeix els tirans és l’Estat espanyol. La única possibilitat de subsistència d’un país com l’Estat espanyol és que els tirans que el governen enfrontin unes persones en contra de les altres abans que la gent se'n adoni que a qui han de foragitar és als tirans.
Els polítics catalans empresonats són ostatges, no presos polítics. Això ens ho ha recordat el Tribunal Suprem una i altra vegada. Ningú dels que estan avui a presó sortiran al carrer fins que no tinguem una república forta i independent que sigui capaç de seure a una taula de negociacions a l’Estat Espanyol, i dir-los mirant-los als ulls que no pagarem ni un sol euro de cap tipus de deute públic fins que no alliberin els ostatges.
El conflicte és inherent a tota relació entre persones, pobles, animals i elements, marca el ser o no ser, l’existència o la desaparició, és a l’arrel mateixa entre la vida i la mort. La lluita, d’una o altra manera, és el camí ineludible del ser o no ser, és el TAO per la supervivència.
A un conflicte hi entres per voluntat pròpia o algú t’hi fa entrar. És obvi que el conflicte Catalunya-Espanya és centenari i sempre ha estat atiat des de Madrid pel seu propi interès. Hi ha tres motius principals que els fan actuar reiteradament d’aquesta manera:
1. Sense Catalunya, Espanya afronta la seva pròpia desaparició. 16.000 milions d’euros surten de Catalunya cap a la resta d’Espanya CADA ANY i no tornen!! Hi ha comunitats com Galícia i Castella-Lleó que necessiten 2.000 milions d’euros CADA ANY per pagar els seus pensionistes. Imagineu què passaria si deixessin de rebre aquest diners, una autèntica rebel·lió.
2. No suporten la idea de no dominar-nos, talment com faria un maltractador. No suporten que els catalans pensem diferent i que sempre, sempre, sempre ens en sortim, tot i els problemes que ells ens posen una i altra vegada. El sol fet d’imaginar que Catalunya fos independent i que ens anés bé sense la seva tutela els fa treure lo pitjor de si mateixos. No ho poden suportar, no ho poden permetre. De fet jo diria que no ens poden suportar tal com som, ni ens poden permetre l’existència en si mateixa.
3. La nostra feblesa com a poble per tal de rebutjar amb contundència i definitivament el maltractador que ve de Madrid. Som una anomalia més o menys tolerada depenent de les seves necessitats de suport polític des de Catalunya.
En aquest context hem de ser plenament conscients que:
a) No podem amagar el cap sota l’ala de cap de les maneres, ni molt menys abandonar la gent coneguda o anònima, que ha donat la cara, a la sort de la injustícia espanyola. L’Estat espanyol serà una piconadora amb tothom que s’hagi significat per la independència de Catalunya, encara que sigui amb una trista piulada o un rap.
b) La República de Catalunya és una cosa, i l’Autonomia de Catalunya n’és una altra completament diferent. Són dos ens totalment diferenciats que han de ser gestionats de manera diferenciada però amb una sintonia de rellotge suïs.
c) Estem en període de coexistència d’ambdues realitats. Donem a la República la importància que es mereix. Donem-li contingut real de representació i de creació.
d) Dins l’Autonomia de Catalunya mai es podran crear estructures d’estat (fa més de tres anys que ho hem dit des del CCN per activa i per passiva). Conseqüentment, resulta del tot evident que tampoc les podrà fer el Govern de l’Autonomia de Catalunya sense ser vetat o directament ficat a la presó. Les estructures d’estat han de ser executades de manera coordinada entre el Govern de la República de Catalunya (fora d’Espanya), i la societat civil organitzada i preparada per aquest tipus d’activitats.
e) Tot i que em resulta obvi, penso que no està de més remarcar que la República de Catalunya i qui la representi, no podran estar a Catalunya ni es podran finançar de l’Autonomia, fins que les estructures d’estat estiguin preparades per tal de substituir tot l’entramat institucional espanyol actualment a Catalunya.
f) La Generalitat ÉS UNA INSTITUCIÓ ESPANYOLA que ens han prestat per fer-nos creure que tenim algun tipus de capacitat de decisió. La realitat ens demostra que tota iniciativa que no agrada a Madrid és immediatament aturada pel seu govern i el TC. La Generalitat és avui una institució que no pertany a la República de Catalunya, no és nostra, però l’hem de controlar nosaltres si volem avançar cap a la república.
g) Si no anem a l’atac amb totes les eines de que disposem, fent servir les més adients a cada moment, no ens en sortirem. Renunciar a denunciar a tort i dret TOTES les actuacions que considerem il·legals, és fer-nos directament un harakiri. Per exemple, denunciem Mariano Rajoy i tot el seu gabinet per la destitució de Carles Puigdemont, o el tancament de webs l’1-O sense avis ni justificació per part de la Guàrdia Civil, o l’entrada a empreses, o l’apertura de correspondència privada, o la brutalitat policial, o als jutges Lamela i Llarena per les seves actuacions contra tot allò que soni a indepe … I a on hem de denunciar? Sempre que sigui possible al TUE i al TEDH. Canviem el terreny de joc, ja vam veure que passava amb la justícia belga, i mireu el que passarà a Suïssa. Trigarem, però acabaran tots a presó.
Fa fred, molt fred. Sovint la gent ens sentim sols i tractats com a nens sense consciència. Arribats a aquest punt, la mateixa existència de l’ANC adquireix de nou un protagonisme central. Treballem per fer-la de nou punta de llança de la societat catalana, sense pressions ni ingerències partidistes.
David Fernàndez (@DavictusCat)
Vicepresident del Cercle Català de Negocis
