Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

Som el que es diu, la pera

Quan més convé que anem units, quan hi ha una majoria independentista al Parlament, la coherència de la CUP, que no es pot discutir, fa posar els pels de punta […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 11/04/2016

Quan més convé que anem units, quan hi ha una majoria independentista al Parlament, la coherència de la CUP, que no es pot discutir, fa posar els pels de punta perquè, a veure com tractem el tema amb l’Estat perquè sigui alguna cosa més que per alimentar el conflicte jurídic, que és en que ha esdevingut el que no és més que un problema polític ha resoldre’s políticament, i perquè uns quants més quedin imputats per només gosar a anunciar les intencions del que, per ara i tant, volen fer.

Tampoc ajuda la tremolor de cadires que s’escenifica en l’A.N.C. que, des de que va marxar la Carme Forcadell, sembla que ha perdut allò que la va caracteritzar i que va abanderar el canvi de “xip” que han anat evidenciant les enquestes i les urnes.

I, compte, perquè l’exemple al món que va ser la posta en escena de la unió per un projecte comú, per un objectiu únic i final, entre dos grups polítics antagònics com eren CDC i ERC, no sé perquè però com si grinyolés per algun lloc.

Aquestes “presumptes” contradiccions no fan més que tirar pedres a la pròpia teulada, a contradir, el que tots junts, i per separat, prediquen que s’ha de fer, i que és el que cal fer, que és, units, convèncer a qui encara pot estar dubtós de les seves particulars simpaties, creences i teories, de si pot ser millor una cosa que l’altra, dels pros i contres entre seguir les normes imposades o crear-ne unes de pròpies.

Finalment, i mal que ens pesi, li haurem de donar la raó. La postura immòbil, sense moure un dit, sense fer res, només, de tant en tant, anar dient alguna que altra bestiesa, com per distreure una mica la atenció, i esperar que els altres es desgastin en possibles acords per poder formar govern, això si, tots evitant, de totes totes, tocar el tema cabdal de l’Estat, que es diu «Catalunya», i vetant totalment qualsevol diàleg amb els partits catalans que són, precisament, amb ells amb qui s’hauria de parlar.

Això per un costat i, per l’altre, veient que els representants catalans escollits per anar al Congrés a tractar els interessos de la majoria sorgida de les urnes del 27S s’han de conformar en defensar declaracions de intencions, que si no poden anular amb ignorància i menyspreu, ho fan amb amenaces i, si no, sempre poden ordenar combatre-les sense caldre moure’s, tenen clar que no cal que es moguin massa, que potser enfrontant-se tenen totes les de perdre, que millor limitar-se a anar atiant el foc quan calgui perquè tot el que els fa nosa s’auto-consumeixi i quedi reduït a cendres.

Relacionats