La caverna ja comença a moure’s. De la mateixa manera que es va mobilitzar quan ja es veia a venir el nou Estatut de Catalunya, i van tirar endavant la tasca d’alarmar als espanyols de que la fi del món s’acostava, sembla que ara van pel mateix camí. Primer de tot vendre por i caos. La resta ja és feina dels polítics, que poden treballar enmig d’un suport mediàtic totalment tàcit, i amb una societat -l’espanyola- que sempre fa pinya quan es tracta d’anar en contra dels interessos de Catalunya.
Avui he trobat un article titulat ‘Astúries perdria 500 milions d’euros amb una Catalunya foral‘. Poca broma amb el titular, que amaga més verí del que sembla, perquè la sensació que transmet és que els catalans volem robar 500 milions a Astúries. I clar, davant d’un missatge així, qui es posaria del costat dels suposats lladres? Doncs bé, anem-nos preparant perquè això només acaba de començar.
La manipulació dels mitjans espanyols, que són els únics que informen a la societat espanyola, i que per tant, sempre ho fan en clau espanyola (entenent que els interessos catalans són sempre contraris als interessos espanyols) és totalment desmesurada. La paraula ‘solidaritat’ es perverteix de la manera més mesquina, i ja es parla d’una Espanya a dues velocitats, on bascos, navarresos i catalans viatjarien en primer classe.
Però què vol dir realment ‘solidaritat’? Solidaritat és donar quan es vol donar i a qui es vol donar. Fins i tot hi ha l’opció de no ser solidaris. Però la solidaritat de la què parlen els espanyols no és com la puc entendre jo. La seva inclou una punta de pistola que es diu exèrcit apuntant a qui no sigui massa solidari. I bé, des d’aquesta situació hi ha ben poc a negociar. La solidaritat és obligatòria, i per tant, ja no ho hauríem d’anomenar-la solidaritat a seques. Perquè de la mateixa manera, els catalans podríem decidir on van els nostres diners. Amb qui volem ser solidaris, vaja. Si el president d’una comunitat espanyola que s’emporta una part important dels diners catalans, lluny d’agrair aquesta solidaritat, es dedica a insultar a aquells que li faciliten els diners, què hem de fer? Si jo dono diners a un pobre i aquest m’insulta, doncs potser la propera vegada els invertiré en alguna altra cosa o els donaré a algú més agraït. Perquè recordem que els catalans també podríem ser solidaris si destinéssim els nostres diners a països amb vies de desenvolupament, no? O si els diners no van a les espanyoles llavors ja no és solidaritat? En tot cas, qui té l’autoritat per definir què vol dir solidaritat és també -casualment- el mateix que té el poder de les armes. Ja s’entén, no?
Tanta demagògia em molesta i m’insulta. Però és que ni en el cas que acceptés aquesta solidaritat obligatòria en tindria prou. Quan es rep una subvenció del govern, cal indicar amb molta paperassa que aquests diners s’han fet servir pel què s’havien demanat i no per una altra cosa. També es demanarà comprovar la tasca realitzada i l’obra final. Que si l’estat et dóna diners, vol que te’ls gastis amb seny, perquè com que hi ha més demanda de diners que no pas oferta, aquests diners han de servir pels millors projectes. En el cas dels diners catalans que viatgen a les espanyes, nosaltres els productors d’aquest capital no tenim ni la més remota idea d’on van a parar ni amb què s’inverteixen. No en sabem absolutament res de res. I bé, després de 30 anys subvencionant un projecte, caldria pensar que alguna cosa bona s’ha aconseguit, no? Doncs no! 30 anys després les comunitats que llavors eren més pobres ho continuen sent avui dia i fins i tot en el mateix ordre.
Res ha canviat. S’ha fet una generosa inversió (obligada, no ho oblidem) i passats els anys, els lustres i les dècades, no hi ha resultats. Però si es diu de retallar aquestes ajudes, llavors ets un egoista, un insolidari i tot el què pugui passar pel cap. O sigui que a sobre, nosaltres som els dolents de la pel·lícula.
I encara hi ha gent que em pregunta perquè em considero independentista. Serà perquè entre moltes altres coses, la meva solidaritat me l’administro com jo vull…
